Gent corrent
Anna Gómez: "He tornat a veure difunts vetllats a casa seva"
Infermera rural. El consultori on treballa cobreix 19 pobles del Pirineu; allà on tot és diferent, diu.
Anna Gómez amb la motxilla que fa servir per treballar. /
La primera vegada que l'Anna va veure que allà als morts els vetllaven a casa seva va recordar -«els meus pares són andalusos»- que de petita ja ho havia vist fer, i que en aquella època era natural trobar un fèretre al menjador quan havia mort algun familiar. Era una de les coses diferents que descobriria a la muntanya, enmig del bosc, al final del següent revolt d'un camí estret, cobert segurament de neu: era infermera rural al Pirineu.
-La veritat és que en aquest sentit he tingut sort, i he recuperat una cosa bàsica, la naturalitat davant la mort. I sí, he tornat a veure els difunts vetllats a casa seva. Veure la normalitat amb què s'ho agafen és una cosa molt grata d'aquesta feina.
-Si no sabés que és de la Seu, i criada... ¿Com ho ha dit?
-Nascuda i criada amb llet del Cadí.
-Això. De la Seu d'Urgell i criada amb llet del Cadí. Però segons com sembla que parli amb una urbanita.
-Ja, però és que en aquests pobles és diferent. I les coses es veuen d'una altra manera si, a més, ets infermera rural, amb tot el que això implica.
-Ja ho veig. Expliqui'm què implica.
-Bé, és una mica un altre món. El Pirineu, ja ho sap: a l'hivern les temperatures baixen molt, neva, hi ha plaques de gel, és difícil circular. I aquesta és una part cabdal de la nostra feina, circular, anar a visitar els pacients. El cas és que hi ha dies que no ens podem desplaçar, però llavors, i aquí volia arribar, llavors saps que comptes amb la comunitat.
-¿La comunitat? ¿Què vol dir? Bé, ja ho sé què vol...
-Em refereixo que gairebé sempre tens una persona de referència, un cuidador o algú en qui saps que pots confiar, un veí del poble que pot anar a visitar el malalt i, si toca, fer-li una cura. En un dels pobles, per exemple, hi ha una persona molt estimada que és la que està pendent de tots els malalts, i jo, a vegades, de broma, li dic: «Et faré arribar una bata». Perquè me'ls té tots controlats. Quan passa alguna cosa que se surt de la normalitat, és ell qui avisa. Encara hi ha aquests valors primordials, tots estan pendents de tots i aquestes coses donen confiança.
-¿I si és qüestió de vida o mort?
- Vol dir... ¿Si és una cosa molt greu i no podem accedir-hi? Doncs avisem les forces de seguretat.
-És clar. Una altra cosa: quan em parla d'aquesta persona que està pendent de tots... Parlem que està pendent de la gent gran, ¿no?
-Sí, és clar. Al territori nostre, i li parlo de 19 pobles, la proporció de gent gran és alta, i això implica més desplaçaments. Encara que també he de dir, i aquesta és una altra de les coses particulars d'aquest territori, que la gent no abusa del servei. Potser és precisament perquè són on són, i cada desplaçament és una odissea, però el fet és que, si no és alguna cosa molt greu, ells es busquen les seves pròpies solucions.
-Em parla molt dels desplaçaments, de les dificultats...
-Sí, i tant, ho faig perquè és un factor clau de la meva feina, del treball de qualsevol infermera rural, vull dir, però tractant-se de desplaçaments pel Pirineu, la cosa es complica. Sobretot a l'hivern. Si no tens habilitat o tens por o no estàs habituat al territori, a part de la situació d'urgència, el terreny et posa traves. La neu, les plaques de gel, els petits camins, que s'han de conèixer... Jo abans de començar aquí, fa dos anys, tenia un cotxe esportiu, però al final em vaig haver de comprar un 4x4.
-Criada amb llet del Cadí, no obstant, vostè tot això s'ho deu conèixer com si fos a casa seva...
-Sí. No és un desavantatge. Al contrari. Fa poc, de fet, va venir una noia de Barcelona, una infermera: va durar 24 hores. Quan va veure on s'havia d'anar i com és el territori i tots els pobles que ens toca cobrir... Doncs això: se'n va anar.
-Un dubte: ¿li fa por la tisorada?
-Puf... i tant. Encara que bé, el cert és que aquí no hi ha d'on tallar. En l'àmbit rural, vull dir. Ja veu, un consultori per a 19 pobles. Però és clar que em preocupen les retallades, totes les retallades que estan fent en el sector.
-Per acabar: vaig posar Anna Gómez a internet i em va aparèixer una jugadora del Sedis Cadí.
-¡Ah, sí! Bé, però la que surt allà no sóc jo, és una altra noia que es diu igual i que també ha jugat a l'equip. Una coincidència. Dit això, sí, era basquetbolista, de fet quan jo jugava vam pujar a Primera B, que és el més amunt que ha estat mai el Cadí. M'encantava.
Notícies relacionades-¿I per què ho va deixar?
-Imagini-s'ho. Per la infermeria.
