A què juguem amb el planeta?

Avui, 5 de juny, el món celebra el Dia Mundial del Medi Ambient, una jornada instaurada per l’ONU fa més de cinquanta anys. I que ens recorda tres evidències bàsiques, però que sovint oblidem: la primera, que formem part d’un ecosistema; la segona, que aquest ecosistema és vulnerable; i la tercera, que protegir-lo és responsabilitat de tothom.

No són cap novetat. Ja fa dècades que prenem consciència, com a societat, de la importància de tenir cura del medi ambient. Això s’ha traduït en grans moviments polítics i econòmics, com la inversió en energies renovables. O les polítiques contra el canvi climàtic. Però també en canvis en el dia a dia més personal. Ho veiem, per exemple, en les actituds respecte al reciclatge.

Tot i això, no ens podem confiar. Aquest any, el Dia Mundial del Medi Ambient arriba amb una sensació estranya. El "canvi climàtic” o la “transició ecològica” no són en agendes com la de Donald Trump, ni a la de les grans empreses tecnològiques. L'atenció mediàtica i institucional d’una part important del món s'ha desplaçat cap a altres carpetes, com la intel·ligència artificial o la geopolítica.

Però, atenció: apartar el medi ambient d'aquesta equació és un error de perspectiva immens. L'ecologia ho travessa absolutament tot.

La intel·ligència artificial, per exemple, demana quantitats ingents de recursos energètics. I no es pot separar la geopolítica de debats com el de l’accés als recursos naturals del planeta.

Tots els grans reptes d’avui dia tenen a veure d’una manera o altra amb el medi ambient. Per tant, exigir que l'ecologia mantingui el pes a l'agenda pública és necessari, més encara quan aquest relaxament institucional no neix del no-res.

És el reflex d'una desconnexió que ens afecta a tots, com ens ho assenyala el filòsof BYUNG-CHUL HAN. Segons ell, fa temps que estem substituint el món físic i natural per un de digitalitzat. Les pantalles ens desconnecten de la terra que trepitgem, i ens fan ser menys conscients del que ens envolta.

L’única manera de fer-hi front és recuperar la capacitat de meravellar-nos, de tornar a mirar el nostre entorn amb atenció. Admirar-nos davant de la natura. Només així prenem consciència del paper que hi juguem, de la responsabilitat que tenim amb el planeta. Es tracta, en el fons, d'assumir com a pròpia una “cultura de la cura”. Cuidar per cuidar-nos.

Que ens sentim administradors del món on vivim. Això vol dir protegir els grans ecosistemes, i tant, però també vol dir fixar-nos en com tractem els nostres carrers, els nostres hàbits de consum, o les comunitats on vivim.

Les grans decisions polítiques són importants, i també les econòmiques.

Notícies relacionades

Magnífica encíclica

Simetries invisibles

Però aquest repte les transcendeix. La cura del nostre món té un component personal que implica a tothom. Tot comença per un mateix, amb un canvi de mirada cap a allò que ens envolta. És una responsabilitat que assumim per un sol motiu: protegir el nostre entorn avui, amb la mirada posada en el futur.

Perquè els nostres fills tinguin oportunitats. Perquè els nostres fills se sentin orgullosos del món que els deixem.