Gent corrent
Joan Coll Serra: "Jo era l'hereu, no hi havia temps per a músiques"
Pagès musical. No és mai tard per complir un somni. Als 60 anys, combina el tractor amb l'escenari.
Joan Coll Serra. /
La de Joan Coll és la primera casa que es veu arribant al poblet de Llabià, a l'Empordà profund. Envoltada de camps de blat ja madur i gira-sols gegants, la finca alberga en el que va ser el graner la rèplica exacta d'unpub, amb la seva barra de bar i el seu equip de karaoke. Aquest és el santuari de l'hereu de Can Gadilla.
-Jo anava cinc vegades a l'any a l'hospital de Torroella a cantar-los unes cançons als vellets i un dia, per casualitat, em va sentir Eduard Font, que llavors portava la Cobla Orquestra Montgrins: «Et felicito, noi. M'has deixat acollonit», em va dir. Paraules textuals. «Vas tenir mala sort de néixer l'hereu a Can Gadilla».
-Ara no l'entenc.
-Can Gadilla és com es coneix aquesta finca des dels meus besavis, que eren Gispert i Gadilla. Jo sóc el gran de dos germans, l'hereu, i em va tocar quedar-me la casa i fer de pagès. Si hagués nascut en una casa de jornalers hauria pogut ser cantant d'orquestra. Per això la mala sort de néixer l'hereu a Can Gadilla.
-Ja. ¿La seva família s'adonava que el que li anava era la música?
-I tant. Diuen que als 4 o 5 anys em feia un micròfon amb una canya i un pot a l'extrem i sortia a cantar. Però si dic que vull ser cantant… no sé si m'haguessin engegat un tret, però alguna cosa haurien fet.
-O no.
-Teníem 500 vessanes [una vessana equival a 2.187 metres quadrats] d'alfals, blat de moro i blat. Jo estava amb les recol·lectores i les retros, era l'hereu, el que portava el timó, no hi havia temps per a músiques.
-¿I què feia? ¿Cantar al tractor? Total, no el devia sentir ningú.
-Dins de la cabina sintonitzava la ràdio, que se sentia molt malament, i seguia les cançons.
-¿Als 60 anys no és una mica gran per pujar a l'escenari?
-Tant me fa que sigui gran, jo ho faig i s'ha acabat. Hi ha gent que agafa la bici i se'n va a fer 50 quilòmetres i disfruta, doncs a mi no em fa falta agafar la bici.
-Vostè puja al pub que té muntat al graner.
-Cada dia, després de plegar del camp, pujo a assajar fins a la mitjanit, i els dimarts i els divendres assagem l'Anna i jo.
-He vist un cartell a la carretera: el Joan i l'Anna. Actuen demà a Fontanilles, ¿oi?
-Exacte. Després que Eduard Font em sentís a l'hospital, em va demanar que fes un concert a l'asil de Torroella. Però dues hores de concert és molt per a un de sol, així que vaig trucar a l'Anna per fer-lo junts. Vam començar fa un any i mig i ens truquen de molts pobles.
-¿Però això dels balls de poble no s'està perdent?
-No. A més, nosaltres som un conjunt anticrisi, cobrem 400 euros per tres hores i mitja de ball i això ho pot assumir qualsevol poble. Abans hi anaven les orquestres però, si és una mica bona, de seguida costa 8.000 euros.
-O sigui, que fan la competència a l'Orquestra Selvatana i companyia.
-Nosaltres no fem la competència a ningú, nosaltres estem per servir la gent que vulgui fer una estoneta de festa i ballar i divertir-se sense pagar gaires diners.
-¿I què canten el Joan i l'Anna?
-La meva especialitat són els anys 70, 80 i 90: Nino Bravo, José Vélez, Julio Iglesias, José Luis Perales, Bertín Osborne, Miguel Ríos…
-¿I alguna cosa més del segle XXI?
-El meu fort són les balades, els boleros, els tangos i els valsos, però també canto cançons de Bisbal i de Bustamante o elBoig per tu, de Sau, iL'Empordà, de Sopa de Cabra, depèn del públic. L'Anna canta ranxeres de Rocío Durcal, cançons de la Jurado, però també de la Quinta Estación, La Oreja de Van Gogh, Laura Pausini, Amaral...
-¿Vostè imita els cantants o canta a la seva manera?
-Jo no ho sé fer a la meva manera. Intento fer-ho el més semblant a ells, des de la ronquera de Sergio Dalmafins als diferents tons de Nino Bravo. L'hi ensenyaré.
-A veure.
-(canta) «Donde brilla el tibio sol / con un nuevo fulgor / dorando las arenas / Donde el aire es limpio aún / bajo la suave luz / de las estrellas / Donde el fuego se hace amor / el río es hablador / y el monte selva / Hoy encontré un lugar / para los dos en esta nueva tierra. / AMÉRICAAA, AMÉRICAAA…
Notícies relacionades-¡Déu n'hi do quina veuarra! ¿Li fa pena no haver fet carrera musical?
-No em pregunti això, sisplau, no m'ho pregunti.
