Gent corrent
Ventureta Ballús: "Ni estic integrada, ni ho estaré. Moriré sense integrar-me"
Exiliada permanent. El feixisme la va fer fora el 1938 de casa seva; el 2004 l'en va fer fora la voracitat immobiliària.
Ventureta Ballús. /
«Háblame de tú», adverteix aquesta dona de salut extremadament fràgil i una integritat a prova de bomba. Després de viure 65 anys a França, va tornar a Catalunya per treballar per la memòria històrica. El que no esperava és que, en democràcia, tornessin a fer-la fora de la casa familiar.
-Em preguntes si em sento d'aquí o d'allà¿ Veuràs, vaig néixer a Montornès l'agost de 1938 i era una criatura de cinc mesos quan van creuar la frontera, el 30 de gener del 39, amb la família. Ens vam establir a Mortagne au Perche, a la Baixa Normandia, la pàtria de filòsof Alain.
-¿Com van ser els primers anys?
-Teníem una habitació per a diverses famílies. Érem miserables i, quan no teníem res per menjar, ningú menjava. El dia que menjàvem fèiem cassola i menjàvem tots: andalusos, bascos, catalans¿ Tot es compartia. Això és la vida per a mi.
-¿Quin és el teu primer record de Mortagne?
-L'école maternelle, la guarderia del poble. Jo jugava amb les nenes magribines, marroquines i tunisianes, o estava sola, asseguda en un racó.
-¿Et senties estrangera?
-Els francesos cultes ens van rebre amb els braços oberts, però els nens són cruels. Per a les nenes franceses jo era de fora, una intrusa.
-Aquesta sensació de ser de fora, ¿l'has tingut sempre?
-A mi França m'apassiona, però no vaig arribar mai a integrar-m'hi del tot. I si em preguntes si ara estic integrada aquí... ni ho estic, ni ho estaré. Em moriré sense integrar-me.
-¿Per què ho dius, això?
-Vaig adoptar la línia humanista i solidària dels meus pares i per això sempre m'he sentit estranya. Sóc de tot arreu i d'enlloc, les arrels les tinc allà on hi hagi civilització, on hi hagi gent que pateixi, gent que necessiti ajuda, aquest és el meu lloc.
-Quan eres petita, ¿què et van explicar els teus pares de Catalunya?
-Em parlaven de l'òpera, del Palau de la Música, d'aquella Catalunya en què un treballador podia anar a l'òpera vestit de proletari. La República volia que la cultura estigués a nivell de tot el poble, que fos elitista per a tothom, no elitista per a quatre. Hi havia un nivell cultural extraordinari. Jo tenia la idea d'aquesta Catalunya culta i pròspera.
-La imatge es va fer miques la primera vegada que vas tornar a travessar la frontera.
-Era l'any 58 i va ser un trauma. Ens van detenir 15 hores a la frontera, ens van insultar, ens ho van prendre tot. Al creuar, no vam veure més que misèria, un país tercermundista.
-¿I la casa dels teus pares a Mon-
tornès? ¿Com estava?
-L'havia incautat la falange i hi tenien centenars de conills, tot feia pudor i estava destrossat. La masia estava escripturada des del 1460 i la meva família sempre hi havia viscut. No vam recuperar la casa fins al 1967.
-Però no t'hi vas instal·lar fins a molts anys després. ¿Per què?
-El meu marit no va voler tornar mai a Catalunya i va morir a França. Però jo ho havia de fer, així ho havien demanat la meva àvia i el meu pare. Ells no se'n van anar del seu país perquè fossin uns aventurers, sinó per seguir lluitant contra el feixisme i aquesta segueix sent la meva lluita, perquè el poble que desconeix el seu passat tornarà a cometre els mateixos errors.
-¿Quan t'estableixes definitivament a la casa de Montornès?
-Vaig estar molt de temps vivint entre França i Montornès, fins que el 2003 em vaig quedar aquí.
-Per fi a casa. ¡65 anys després!
-Però no per gaire temps. El 2004 l'ajuntament em va expropiar.
-¡Què dius! ¿Per què?
-Ens havíem negat a vendre la masia a un promotor privat que volia fer-hi pisos. El projecte va passar a ser públic i em van fer fora de casa perquè era urgent fer-hi un centre per a gent gran. Vuit anys després, no hi han fet res. La casa està abandonada.
-És el segon cop que et fan fora de casa teva, una altra vegada ets la forastera.
-Totalment forastera. ¿Has vist la falta de cultura i d'honestedat que hi ha en aquest país? La sublevació feixista del 36 va acabar amb la línia humanista de la República, on un ésser humà val el mateix, tingui o no tingui diners.
Notícies relacionades-Si poguessis demanar un desig...
-A la meva edat poca cosa veuré, però desitjaria que es creés una comissió de la veritat perquè es faci justícia històrica i que Catalunya recuperés aquell nivell cultural i aquella solidaritat. Hi ha gent que es gasta els diners en un creuer, però jo tot el que aconsegueixo ajuntar ho inverteixo en el combat per la memòria.
