Gent corrent
Javed Mughal: "Periodista al Pakistan i periodista a Barcelona"
Periodista. Va treballar al diari dels Bhutto, va haver de fugir del seu país, i ara, a BCN, edita el seu propi diari.
Javed Mughal, amb el diari en urdú que edita a Barcelona.
-Llavors jo treballava al diari de la família Bhutto, elMusawat Daily, es deia així, a Lahore. Jo sóc d'allà, de Lahore. Això era a finals dels anys 80 i la primera ministra era Benazir Bhutto, però va ser llavors quan la van treure del Govern, quan hi va haver el cop d'Estat... Sí, ja ho sé, ja ho sé que ningú en diu cop d'Estat, però tots saben que va ser això, un cop d'Estat encobert. En fi, també va ser llavors quan em vaig adonar de l'error que havia comès entrant a treballar-hi; bàsicament, perquè era el mateix que ficar-se en política. El nostre diari havia criticat molt els que llavors manaven, la gent de Nawaz Sharif, també els militars, així que va començar a haver-hi problemes, alguns companys van anar a la presó, a la nit venia un oficial a censurar... En fi. No era el millor clima.
-Suposo que per això va marxar.
-És clar. Vaig aguantar una setmana, però tenia por d'acabar a la presó. No podia quedar-m'hi. La meva idea era passar una temporada en un país pròxim, trobar alguna cosa de què viure i esperar que les coses es calmessin, però va resultar molt difícil trobar una feina estable. Primer vaig anar a Teheran, un mes i mig, a casa d'uns amics, després a Grècia, a Turquia, a Hong Kong, a Singapur... A tots aquests llocs hi havia anat per feina, els coneixia, i hi coneixia gent, però no vaig aconseguir res.
-Però, ¿com va acabar aquí? No és precisament un país pròxim.
-Sí... Bé, resulta que aquí a Barcelona hi vivia un amic de Lahore, de la infància, que llavors tenia un restaurant a Sant Pau. Un dia va saber el que havia passat i es va oferir a ajudar-me, em va trucar, em va pagar un bitllet per venir i em va dir que em quedés a casa seva el temps que volgués. Jo llavors m'havia quedat sense opcions, i aquesta era una porta oberta, així que ho vaig aprofitar.
-¿I quina era la idea? Vull dir: ¿en què volia treballar?
-Doncs en el meu ofici, és clar: periodisme. Un dia, de fet, caminant pel centre, vaig veure les oficines deLa Vanguardia, que llavors estaven a Pelai, i vaig pensar: «¿Per què no?». Hi vaig entrar i vaig demanar feina. Creia que amb el meu anglès... Però no. Sense espanyol era impossible.
-¿Llavors?
-Cambrer. En un restaurant de Sitges necessitaven una persona que parlés anglès i jo m'hi vaig presentar. És clar, vaig tenir problemes quan van veure quenomésparlava anglès. «¿Com demanaràs els plats a la cuina?», em va preguntar l'amo. Jo li vaig demanar una oportunitat, em vaig emportar una carta i durant una setmana anava cada dia a la biblioteca, a traduir-la amb un diccionari. Així podia demanar a la cuina. Al meu cap aquest detall li va agradar i em va dir que em quedés. Set anys vaig estar en aquell restaurant.
-¿I el diari? ¿Quan va començar a fer el diari?
-Doncs més o menys en aquella època. Jo anava molt al restaurant del meu amic, a Sant Pau, i alguns pakistanesos que coneixia d'allà van començar a dir-me que per què no feia un diari en urdú. A mi m'agradava la idea, és clar, era tornar a la meva feina; periodista al Pakistan i periodista a Barcelona. Així que em vaig buscar una altra feina, en un pàrquing, d'encarregat nocturn, i allà, amb un ordinador, de nit, vaig fer els primers números.
-Vostè sol.
-Jo sol, sí.
-Podem dir que El mirador dels immigrants va néixer en un pàrquing.
-Podem.
-¿I aquí? ¿Com va arribar aquí? No som en un pàrquing...
-Volia el meu propi negoci. L'hi explico: llavors treballava en un altre restaurant... Això va ser després del pàrquing. Jo era cap de sala, i per pura casualitat va resultar que hi anava molt a dinar el director d'un banc. No diré que fóssim amics, però hi havia confiança. Fins que un dia li vaig demanar un préstec, per llogar aquest local. La meva idea era obrir alguna cosa que lligués amb això de fer el diari, en realitat amb el que jo somiava era amb una espècie de petita impremta, però em vaig adonar que era impossible, sortia molt car. Així que vaig muntar una copisteria.
-Que ara també és cafè internet.
-També. La meitat del temps sóc en aquest despatx, fent el diari, i l'altra meitat a baix, al taulell, ajudant. És clar que el diari ha canviat molt, pensi que ja té 12 anys, abans era més petit, en blanc i negre, tiràvem menys exemplars, l' escrivia jo sol...
-¿I ara?
-Ara tinc col·laboradors. Aquí i en altres ciutats.
Notícies relacionades-Caram. El felicito.
-Gràcies.
