Ramon Segarra: "La drogueria és un mirall dels canvis de la societat"

-Per aquí. Miri. Raspalls. L'especialitat de la casa. Tinc raspalls per a tot. Aquest, per exemple, per netejar la màquina de cafè. Aquest, per als bolets. Per a les patates, per a les pastanagues, per als musclos... I miri, miri aquest, per netejar graelles. Raspalls per raspallar la roba, per netejar objectius, per al teclat de l'ordinador. Raspalls per a sabates, és clar... I aquest, un raspall especial per a gent amb poc cabell. A veure... Sí: aquest és per netejar plantes; aquest, per netejar el feltre del billar, i aquest, per netejar els llibres, els lloms dels llibres, sense que els passi res. ¡Ah! Aquest, miri, aquest és un gran raspall: està fet amb cerra de senglar, i funciona amb tot tipus de teixits. Bé, és que podríem estar aquí una bona estona. ¿Sap quants raspalls tinc? Bé, raspalls no, varietats de raspalls. ¿Sap quantes? Doncs unes 2.000. Vostè... Vostè necessita uns cinc raspalls. No, em quedo curt. Set. Set raspalls. Potser vostè no ho sap, però els necessita.

-Set raspalls. Jo.

-Vostè. Set raspalls. Sens dubte.

Els 2.000 raspalls -varietats- són una part ínfima del mercat persa que és el local de la Drogueria Rovira, la centenària Drogueria Rovira, actualment al carrer de Madrazo, abans, a l'inici, el 1910, a República Argentina. La va fundar Jaume Rovira, va seguir el negoci el seu fill, el Ramon, després la seva néta, la Montserrat (amb el seu marit, el Francisco), i des de fa 20 anys està en mans de Ramon Segarra, a qui -no és obvi, però sí, en certa manera, natural- tothom coneix com a Ramon Rovira. Un segle (101 anys, per ser precisos) i quatre generacions.

-I... No sé: ¿Sempre hi ha hagut tants raspalls?

-No, no, no. Això és una cosa meva, un canvi dels últims anys. Però en fi, com es pot imaginar, canvis és el que hi ha hagut en aquest lloc des del principi. Una mica, d'alguna manera, això és el que penso, la drogueria és un mirall de com ha canviat la societat. De fet, aquesta era una mica la idea del llibre. Mostrar això.

-El llibre, sí... ¿Va ser idea seva?

-Sí, és clar. Vaig pensar que valia la pena, que s'havia de fer, primer com a recordatori i després com un homenatge als meus avantpassats. I també, no ho sé, perquè vaig pensar que la història del sector no està recollida enlloc. S'havia de fer.

-Sí, aquí hi ha unes fotos que un diu...

-Sí, miri aquesta. ¿Ho veu? Així era abans, tot al principi es venia a granel. Tot. Els bidons enormes, plens d'oli de llinosa... I fixi's, fixi's també, tots els productes es venien en ampolletes de vidre, ¡tots! Ara, plàstic. Tot és plàstic.

-Bé, jo encara veig per aquí moltes coses d'abans...

-Sí, és clar, els pots antics; com comprendrà, això ja no es ven. És sobretot per recordar. Miri: guix, àcid bòric, benzol, permanganat potàssic, amoníac, vaselina, dissolvent... ¡Si és que jo sé fer la bomba! ¿No em creu? De veritat. La sé fer. No, ara de debò. M'agrada guardar productes antics. Coses que ja no es venen. Alguns els vaig guardar jo al seu moment i altres els he anat recuperant, i alguns me'ls han regalat. Uns els deixo aquí, per decorar, i altres estan guardats.

-¿Per exemple?

-Per exemple: la primera ampolla de Mistol. La primera, la del 1955. I bé, tinc pots antics de Steril-air, de Baldosinín, de Cerebrino Mandri, d'Azulete, d'Orión...

-Caram. Gairebé només calia que vingués el fotògraf aquí... Vull dir, per

il·lustrar el llibre.

-Gairebé, gairebé. No, la veritat és que aquest llibre té molta feina. Jo vaig acabar esgotat. I això que no el vaig fer jo sol, bé, això ja s'ho imagina, evidentment hi ha persones que en saben, que van fer els textos, en fi. Però el que li vull dir és que, no ho sé, per exemple: hi va haver molta feina de documentació, molta feina de posar-se en contacte amb les empreses, per tenir les històries de certs productes específics. ¿Sap una cosa? A vegades tinc la impressió que tot va sortir de les drogueries.

-Que tot... No ho entenc.

-Bé, estic exagerant, però, ¿sabia que abans, a les drogueries, es venia sal? A granel, òbviament, com tot. I tabac, es venia tabac. I es venia cafè, i aigua, i molts productes de farmàcia, un munt.

Notícies relacionades

Jo ja no voto

Això no ha d’anar de percentatges

-Una pregunta, Ramon: ¿sempre va saber que acabaria aquí? ¿Que continuaria el negoci familiar?

-¿Sempre? Doncs no sé què dir-li... Si el que m'està preguntant és si hi va haver un moment clau, una conversa amb el meu pare... No, no n'hi va haver cap. De petit venia aquí, me'n recordo, passava l'estona, tocava els productes, els mirava... I bé, no ho sé. Ara miri'm. Aquí em té.