La roda
Una frase per a cada dia
Es busca un racó no gaire gran (una cafeteria ens serveix), arriba el candidat, es posa al davant del micròfon, espera que les càmeres l'enfoquin i dispara. La frase del dia. La que ha assajat i negociat amb el seu equip de campanya. El tema, com a les redaccions de l'escola, varia: les dones, els joves, la seguretat, les retallades… El públic és escàs. És una reunió de convençuts feta per als mitjans de comunicació i, en particular, per a les televisions públiques. La gent ho ha entès. Ningú va als nous minimítings.
L'allunyament entre el votant i la política no és un mite urbà, és la punyetera realitat. S'ha acabat el tradicional petoneig amb les venedores dels mercats. Això és el passat, segons diuen els experts. És cert, els mítings són massa cars i no hi ha qui ompli la plaça. Es pot pensar que, al desaparèixer la trobada massiva, s'ha optat, imitantObama,per les xarxes socials i el contacte interactiu, d'individu a individu. Res més allunyat de la realitat. Els candidats, amb algunes honroses excepcions, només posen el seu nom al Twitter. Els que escriuen sónnegres, redactors contractats per repetir per qualsevol canal la frase del dia. No hi ha res que faci més sensació de fiasco, d'error de comunicació, que veure com els candidats discuteixen al plató de
Notícies relacionadesTV-3, en un animat debat en directe ambJosep Cuní,i, al mateix temps, envien missatges a través d'internet. Estranya ubiqüitat.
Els partits espanyols es gastaran en aquesta campanya municipal i autonòmica uns 30 milions d'euros. Que tornaran les arques públiques. Proposo una idea. Utilitzem la ciutat del cine de Barcelona per a les activitats de campanya. Es dissenyen escenarisad hoc, contractem extres (joves, grans,pijoso progres) i donem feina a la indústria del teatre, tan afectada per les retallades. I com que les escenografies són reutilitzables, la inversió l'amortitzem a 10 anys. O podríem començar pel que és més obvi: ajuntem les eleccions en un mateix dia. De fet, en aquestes últimes, s'ha parlat més deZapateroi del que ens deu Madrid que de les nostres ciutats. Estalviem.
