a peu de carrer
Jacint Humet, en dia de boira
Jacint Humet, davant un indicatiu de la zona blava, el maig del 2005. /
Un dia gris a Barcelona. Des del tanatori de Sant Gervasi no s'arriba a veure ni la línia del mar. Ni tan sols l'horitzó, perquè en un tanatori la gent mira cap enrere i no cap endavant. Va morir fa un parell de dies el que va ser regidor de Barcelona en el primer mandat de la democràcia. Es tractava de Jacint Humet i Palet, un home forjat en la indústria tèxtil però també en els valors solidaris del cristianisme de base. El regidor Humet està en els fonaments de la cultura democràtica dels últims anys de la dictadura. Va formar part del grup de Cuadernos para el Diálogo i va estar sempre a prop de Justícia i Pau. Ahir, al tanatori de Sant Gervasi, Humet estava envoltat de moltes de les persones que van seguir el seu mateix camí. I aquest cronista es preguntava: ¿com hi pot haver tantes persones bones en el sentit machadià de la paraula bo?
Vaig tenir l'oportunitat de tractar Jacint Humet en bastantes ocasions i sempre recordaré el seu to professoral davant uns joves que només ens trobàvem segurs en el marxisme més esquemàtic. Per a mi, Jacint Humet era com l'avi de Heidi, un ésser que vivia uns quants metres per sobre de nosaltres i que ens rebia amb la seva mirada de filaberquí. La mirada d'Humet era panoràmica i al mateix temps s'introduïa en els secrets més insondables de la realitat. Els ulls tancats són avui un far extingit que els últims anys s'havia anat desplaçant cap a llocs molt familiars. Poques hores abans de la seva mort, un dels seus amics va dir a l'oratori, ple de gom a gom, referint-se a la institució en què creia: «¡Fixa't quina Església ens han deixat!» Perquè Jacint Humet era un home d'una triple fe: la fe en el cristianisme, la fe en la humanitat i la fe en el socialisme democràtic. I amb tantes necessitats de creure sempre hi ha racons per a l'escepticisme.
Va sortir al púlpit una de les persones més bones que conec, Arcadi Oliveras, que va desgranar breument les seves moltes trobades amb aquest atleta de les dificultats cíviques. Al temple també hi havia l'expresident Montilla, un home a qui la fe potser se li va quedar curta a l'hora de comunicar el seu entusiasme.
Homenatge a una idea
3 A l'exterior, la boirina anava pentinant el bell jardí japonès, pedres i sorra, que ens recordava la perennitat de la bellesa del pensament. D'alguna manera tots els que van pujar ahir al tanatori anaven per acomiadar-se d'un dels seus. Però també era una manera de retre homenatge a una de les idees més noves de la història. De tant en tant sonaven cançons que definien el contingut del tarannà d'Humet. Gracias a la vida, amb els seus tambors de Tucumán, ens va recordar el caràcter internacionalista d'aquells cristians en lluita. Alfonso Carlos Comín, José María Valverde, gent que veia el món com el que el món és: la gran esfera de les desigualtats. Després va venir Lluís Llach recordant-nos que també ell era un malalt d'amor pel seu país tan humà i tan petit. I en el silenci de la trobada es va intuir la mort del cigne, d'El llac dels cignes, i vaig veure Jacint Humet amb el nas arrufat com el d'aquelles aus elegants i la calma amb la qual va anar llaurant l'aigua.
Al sortir ja no plovia. I va ser una manera com una altra qualsevol per continuar una primavera una mica més sols. Ja mai més tornaré a pujar a la cabanya de Heidi, aquell lloc d'on l'avi Humet ha marxat i ja només queda un magnífic gos guardià anomenat oportunament Niebla.
