L'arbre de la crisi i el bosc

Les protagonistes d'aquestes primeres setmanes de la nova legislatura han estat les retallades que el Govern ha hagut de plantejar a causa de la greu crisi econòmica que viu el país. Més enllà del possible debat sobre la gestió de l'anterior Govern, i més enllà dels gestos, potser en algun cas un pèl excessius, és evident que els temps que vivim són difícils, i aquest, i tots els governs, s'han d'estrènyer el cinturó i aplicar mesures que permetin quadrar pressupostos, sense deixar de fer les polítiques que són bàsiques per mantenir l'Estat del benestar. I planant pel damunt de les mesures hi trobem la permanent crisi de relació i de fons amb Espanya, que també té repercussions econòmiques a Catalunya. El dèficit fiscal acumulat i les aportacions de Catalunya a fons perdut al funcionament de l'Estat acaben dibuixant escenaris de crisi que són i que podrien no haver estat.

Així mateix, hi ha una altra crisi que en els índexs de preocupació dels ciutadans d'aquest país ocupa un lloc també molt destacat. I és la crisi de confiança en la política, en els polítics i en les institucions. Hem arribat a mínims històrics en la borsa de la credibilitat i la confiança. Som a tocar de la fallida. I, curiosament, aquesta crisi, que al final del mandat del Govern catalanista i d'esquerres (aquell que anomenaven tripartit) va tenir un important protagonisme mediàtic i polític, ara ha quedat relegada a un segon terme. ¿Hem de pensar per això que el tema ha deixat de ser una preocupació per a la majoria de la societat? En cap cas. És lògic que ara mateix la crisi econòmica s'emporti tot el que troba al seu pas, i per tant que el combat contra aquesta situació sigui la principal preocupació, l'argument més important i allò que obsessiona el Govern.

Però un cop deixada clara aquesta premissa, també afirmo que no s'hi val a oblidar-se de l'altra crisi que patim, la de la falta de confiança en la política per part de la ciutadania i que cal començar a plantejar mesures per tal de recuperar-la. Entre altres coses perquè una societat que té altes dosis d'autoestima sempre té més eines i recursos per sortir de les situacions difícils. I l'autoestima només es genera si recuperem la confiança entre tots plegats i les nostres institucions

Em ve al cap, amb un punt d'emoció, la darrera conversa que vam tenir amb el David Martínez Madero. Va ser en una cafeteria a la Diagonal. Jo ja havia pres la decisió de deixar la primera línia política i estava en fase d'acomiadar-me de les persones amb qui per motius del càrrec havia tingut una relació professional, i també personal, més directa. La creació de l'Oficina Antifrau de Catalunya i el nomenament de Martínez Madero com a primer director, i alhora ànima, de l'Oficina ens va permetre tenir algunes converses francament interessants sobre la desafecció, la corrupció, i sobretot en relació amb les possibles solucions que podíem trobar. El pacte per la integritat que havia preparat i proposat l'OAC recollia moltes d'aquestes converses i reflexions. David Martínez Madero, en aquesta darrera trobada, em va regalar un llibre, Pour en finir avec les conflits d'intérêts, de Martin Hirsch, president de l'Agence du Service Civique francesa, en què proposa noves regles a partir de principis ben simples que acaben donant sentit a la noció d'ètica pública. I sempre posant la prevenció com a mètode de treball i de funcionament.

Aquesta obsessió per la prevenció quadra perfectament amb el discurs i l'acció de qui va ser el primer director de l'OAC. Ell sempre parlava de la prevenció com a principal eina per vèncer la corrupció.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

Hem començat una nova legislatura i no ens pot tornar a passar que tornin a quedar deures pendents. Superar la crisi econòmica no és incompatible amb el fet de començar a fer passos clars i decidits cap a la recuperació de la confiança de la ciutadania.

¿I quins són aquests passos? Ara mateix és tan important fer gestos creïbles de cara a la ciutadania, com conrear el consens entre els grups polítics per plantejar solucions a les grans qüestions que, o estan aturades, o senzillament dormen el son dels justos. Des de nomenar el nou director de l'OAC fins a constituir una ponència al Parlament de Catalunya per començar a elaborar d'una vegada per totes la llei electoral, passant per donar mostra d'austeritat i estalvi en el finançament dels partits polítics, i abordar de manera seriosa, transparent i amb solucions pràctiques aquesta qüestió. Si a més a més som capaços de donar veu a la ciutadania a través de les xarxes socials i aprofitar les noves tecnologies per començar a construir la democràcia del segle XXI haurem fet els primers passos seriosos per trencar amb la inèrcia que fa tants anys que arrosseguem. Una inèrcia que ens aboca a fer grans discursos teòrics, on tots volem millorar la democràcia, però que estan absolutament divorciats de la pràctica política del dia a dia. Potser ja comença a ser hora que també parlem de crisis, en plural, econòmica, de confiança en la política, de relació amb l'Estat..., i busquem solucions per a totes. Fins i tot ens sorprendríem de veure la gran relació que tenen. Expresident del Parlament de Catalunya.