El dilema català
Del dret a decidir al de construir
Els partits, les institucions i la societat civil tenen ara el repte de definir els nous passos a fer
Les eleccions del 27-S passat han deixat damunt la taula nous interrogants, però al mateix temps n'han aclarit d'altres que feia temps que semblava que no tindrien mai resposta. Dels resolts en destacaria la impressionant participació que valida la victòria de les forces independentistes.
Però voldria centrar-me en dos dels nous interrogants. El primer d'aquests és saber què passarà amb el sistema de partits, fins ara vigent, a Catalunya. És cert, que a diferència d'Espanya, aquí no ha existit mai el bipartidisme, tot i que en determinades èpoques les grans qüestions es resolien entre dues formacions, Convergència i Unió i el PSC.
Però vet aquí que les coses han canviat molt. CiU ja no existeix. CDC ha participat en una àmplia coalició que defensava l'Estat propi sense matisos ni embuts, mentre que UDC ha fracassat en el seu primer intent electoral en solitari. I el PSC és evident que, des de l'època en què Pasqual Maragall aconseguia 52 diputats enfront de Jordi Pujol, ha perdut bous i esquelles pel camí. Ara ja només en són 16, la qual cosa s'ha presentat com un resultat digne, però que demostra que el terra s'ha mogut als peus de tothom. Continuant el repàs, el PP continua en caiguda lliure, i es queda amb 11 diputats. ERC s'ha coalitzat amb CDC en Junts pel Sí (els triomfadors de la nit malgrat tot) i una part important del sobiranisme d'arrel cívica, a més d'altres col·lectius provinents del socialisme sobiranista o d'UDC. Precisament d'aquestes dues grans famílies en sorgeixen noves formacions, Demòcrates de Catalunya i MES. Per acabar el repàs és evident que les formacions emergents han fet un bon resultat. Tant la CUP, també en el front del sí, com Ciutadans, el millor resultat del front del no però a molta distància de la primera força, són exemples clars de forces emergents. Capítol a part mereix IC-V, que en coalició amb Esquerra Unida i Alternativa, i amb una altra de les formacions emergents que a les municipals va fer un bon resultat, Podem, han punxat. L'invent no ha funcionat i ha deixat en una cruïlla molt difícil IC-V.
Per tant, m'atreveixo a dir que el mapa de partits del nostre país comença a esmicolar-se per activa (noves coalicions i formacions emergents) o per passiva (daltabaix o mal resultat de formacions tradicionals). A part d'això comencen a treure el cap noves formacions i tot plegat fa pensar que en poc temps i en funció de com vagi el procés sobiranista el mapa de partits, coalicions i moviments a Catalunya encara evolucionarà molt més. Després dels moviments que hi ha hagut, i encara hi haurà, és evident que caldrà recompondre moltes coses i s'obriran nous escenaris, que agafen un interès especial perquè també aniran molt lligats a la renovació o fins i tot a la refundació que molts partits hauran de fer. Queda clar, avui més que mai, que el sistema de partits està en crisi, i que cal repensar el sistema i els partits.
Encara un segon interrogant. I ara què? És a dir, a partir d'ara, ¿quina és l'evolució del procés? ¿Quins passos caldrà seguir un cop constituït el nou Govern i amb el nou Parlament en ple funcionament, si és que això acaba succeint? I la societat civil, que ha tingut un paper cabdal en la història d'aquest país en els darrers anys i que ha provocat un autèntic daltabaix en la política catalana, ¿què ha de fer a partir d'ara? El dret a decidir ha sigut la reivindicació constant i majoritària de la societat catalana des del darrer intent fracassat de trobar un encaix de Catalunya a Espanya. I el dret a decidir s'ha hagut d'exercir d'amagat i per la porta del darrere. En primer lloc amb un exercici de responsabilitat col·lectiva com va ser el 9N. I després amb unes eleccions disfressades de referèndum que si una virtut tenen, és que han deixat més clar que mai que el poble de Catalunya no es conforma en absolut amb la situació actual, i que ha iniciat un procés, un camí que ningú sap com acabarà, però que en cap cas es quedarà quiet ni serà estàtic.
I llavors sorgeix la pregunta del milió: ¿i ara, què? La resposta és senzilla: Catalunya, sense abandonar el dret a decidir, ha de començar a exercir el dret a construir. I construir és més complex que decidir. Però el país sabrà trobar les fórmules adequades per fer-ho bé. Els partits, renovats o no, la societat civil, les institucions nacionals i les institucions locals i el conjunt de la població tenen un repte encara més gegantí, començar a construir.
