La Júlia i els Manel

LaJúlia,una nena de cinc anys, canta quasi totes les cançons dels Manel. És molt probable que ara ampliï el repertori amb les peces del nou disc. Aquest és un dels mèrits d'aquests nois que, com deia ahirNando Cruz,fan «un llibre de contes més enllà de la cançó pop». LaJúlia,com deia, se sap les lletres, però hi aporta variacions la mar d'originals, sense saber-ho. ASi hagués nascut a Roma, per exemple, es parla d'un home que evoca com hauria viscut a l'imperi romà, fa més de 2.000 anys, i com, al cap del temps, els seus records haurien esdevingut un escenari perquè els turistes s'hi fessin fotos. Doncs bé, aquest hipotètic romà s'imagina que té un esclau. Per laJúlia,però, té unes claus, que és una solució ben lògica atès que la cançó és també una descripció de la vil·la i de la vida d'una família patrícia, potser d'estirp rural.

Sé d'escoles que la fan servir com a excusa per explicar història antiga. Amb la cançó, poden treballar costums, menges, arqueologia i també el fenomen del turisme. Hi podrien afegir quatre conceptes sobre narrativa, sobre salts temporals, sobre la fugacitat dels dies i de les il·lusions. Hi ha cavallers que estan disposats a fer 10 milles per veure una bona armadura. Hi ha nens (¡i no tan nens!) que esperaven amb delit aquesta nova exhibició d'agilitat i intel·ligència dels Manel. I a fe que ho és. Evocacions, amors i saviesa: «La vida que ens hem perdut, simplement no existeix».