Petits detalls
Digue'm que m'estimes encara que sigui mentida
Ales primàries socialistes a l'Ajuntament de Barcelona els passa com a les eleccions a la presidència del Barça. Tothom opina, però només uns quants voten. Són atractives convocatòries que susciten comentaris i posicionaments públics per part de persones que no tenen possibilitat d'intervenir-hi. I això provoca un estat d'ànim general, un ambient de sensacions on l'olfacte no té per què coincidir amb la decisió. Hi ha excepcions, per descomptat. I enquestes que serveixen més per inclinar que per determinar. Hi ha voluntats i tendències, ajudes i travetes, interferències i punyalades que, es digui el que es digui, no permetran tancar les ferides. I no perquè s'hagi de posar en dubte el desig dels contrincants que això no passi, sinó perquè no hi ha batalla sense víctimes i sí guerra sense quarter.
Montserrat Turaqüestiona ara la neutralitat de la Federació Socialista de Barcelona, a la qual no pertany i en què no podrà votar. I diu que se sorprèn perquè esperava que els companys deJordi Hereu no treballarien a favor de l'actual alcalde. ¿Ingenuïtat o estratagema electoral? Potser nervis per haver-se adonat que la contesa no li resulta tan fàcil com s'esperava i que el seu contrincant, que té en contra els sondejos d'opinió sobre la seva reelecció el 22 de maig, pot no ser encara un cadàver polític per als seus col·legues més pròxims. Una cosa diferent és que així vulguin veure-ho els seus altres companys, ara enemics. Els de la cúpula del PSC que han deixat d'apostar per ell i s'han aliat -subtilment, és clar- amb qui els augura més bones expectatives de vot municipal a la capital sense que signifiqui que els agradi, els caigui bé o l'estimin. Perquè els sentiments són a la política allò que l'aigua és a l'oli. Ni es barregen ni es pretén. I malament quan passa, perquè a l'hora de la veritat o s'abandona l'amor o és la política la que t'abandona. Instal·lats, doncs, en la crueltat més insensible, ¿què fa suposar que el combat no deixarà ningú malparat? Que no hi hagi tradició, que no és pas poca cosa, no vol dir que els protagonistes deixessin de ser humans si n'hi hagués. Això tampoc.
Allà on les primàries formen part del ritual, els Estats Units, l'intercanvi d'acusacions entre afins arriba a ser tant o més destructiu que en la definitiva cita presidencial. Vaig sentirBill Clintonen una emissora d'Iowa durant els caucus llançar sobreBarack Obamala pitjor de les infàmies. El joc equívoc sobre la negritud i la capacitat. Limitada, per descomptat. Això no ha evitat que l'actual president hagi incorporat el seu rival al seu Govern ni que no hagi utilitzat el marit quan li ha convingut. Però d'aquí a pensar que ho han oblidat hi ha un abisme. El que aquí ha tornat a sorgir entre els socialistes de Barcelona i els del carrer de Nicaragua. Els contrapoders són perillosos quan el vaixell va a la deriva. I no perquèHereuhagi estat díscol, que ni en sap, sinó perquè quan hi ha problemes la fidelitat tampoc es premia. És un bon noi, però no guanyarà, argumenten. ¿I ella? No és bona companya, però, vés a saber. Això són les primàries. Ni més, ni menys.
