La roda
No n'hi ha prou de canviar de logo
Des de fa uns mesos, les meves amigues del Facebook no em parlen de fills ni de cremes. Ara rebo, suposo que pel meu passatcaixer, missatges com aquest: «¿Creus que la caixa on tinc els meus estalvis és segura?» Fa 20 anys, la pregunta m'hauria sorprès. Les caixes eren el paradigma de la solvència. El 1977 es va crear el Fons de Garantia de Dipòsits com a conseqüència de la crisi bancària i per cobrir els dipòsits dels estalviadors. Durant dècades, el fons de les caixes d'estalvi va estar ple a vessar; cap entitat va necessitar utilitzar-lo. No obstant, el dels bancs va mostrar números vermells fins al 1996. Els bancs de Rumasa, Banca Catalana, Banesto… En van desaparèixer més de 50.
¿Què ha passat perquè dubtin de les caixes? Fa anys que els experts internacionals avisen de la necessitat de reformar les caixes espanyoles. Es tracta d'una mort anunciada que, com passa freqüentment en aquest país, els nostres governants no han impedit. Els anava bé. Que fossin les seves repartidores. Els polítics requalificaven sòl i les caixes donaven crèdit. Que financessin projectes absurds com Terra Mítica o l'aeroport de Ciudad Real. L'enfonsament del totxo i la falta d'independència de moltes de les caixes, intervingudes pel poder polític, és a la base de la crisi.
Europa ha ordenat parar. A les entitats que no compleixen les ràtios de solvència només els queda fusionar-se, vendre's o recapitalitzar-se. I esperem que no siguin nacionalitzades, i engrosseixin així el dèficit públic, com ha passat a Irlanda. Ja no n'hi ha prou de canviar de nom o de posar un nou logotip de colors a la porta. De les 45 caixes de fa dos anys en queden 17, però els analistes aposten que es reduiran a cinc, i que seran bancs. Aquesta és la bona notícia: quedaran les millors. I no en dubtaran.
