DEFENSORA DE LA IGUALTAT
Per si de cas, un barret vermell
La crisi serveix per a tot. Les actituds més ràncies i sense escrúpols surten de la hibernació i avancen escudant-se en el delicat moment. La igualtat és de les primeres que rep. Però hi ha conseqüències.
El moviment de falla de Sant Andreu provocat per la crisi econòmica té una capacitat destructora sense precedents. Les lluites i els avanços que fins fa dos dies marcaven diferències entre països, nacions, ciutats, comunitats, partits i persones van quedant reduïts a zero.
Tendeixen al mateix els drets laborals, les autonomies, la cooperació amb el tercer món i l'ajuda social. La gran sotragada, que s'accepta amb resignació com si fos un càstig diví, també registra fortes rèpliques en terrenys que la dona ha anat conquerint. Els danys que poden ocasionar passen gairebé desapercebuts, tot i estar estretament vinculats amb la resta i que no s'entenen els uns sense els altres. Els primers danys visibles, cuinats al foc lent de la quotidianitat, van creant neguit en els salons de les senyores ocupades a defensar els drets de les senyores. Desconfiades, elles pensen que el sisme està sent aprofitat pels pescadors de sempre.
LA IGUALTAT no és una planta salvatge que creix sense dedicació (educació) ni reg (polítiques i finançament). El terme mateix ha rebut els embats del reduccionisme, per deixar-lo en un capritx costós. Però no és així, és clar. Referir-se a la igualtat no és solament marcar unes quotes als consells d'administració o a les llistes electorals -que algun dia faran sortir els colors a algú-, sinó al·ludir a una falta d'oportunitats davant d'una, diverses o moltes situacions de la vida. És cert que es necessiten recursos per estroncar la sagnia de dones i nenes analfabetes (dues terceres parts d'un total de 960 milions) que, per la pobresa, la religió o per les dues coses alhora, no arriben mai a anar al col·legi (el 57% dels menors sense escolaritzar són nenes). També és veritat que es requereixen fons per atendre les dones que, als països desafavorits, s'enfronten a la mort per un embaràs o un part (en mor una de cada 76 dones). Pels diners també travessa la lluita contra el maltractament de les dones i de les nenes, que les porta al cementiri aquí (71 a Espanya el 2010) o en fronteres més llunyanes (60 milions de nenes moren a l'Àsia per l'avortament, l'infanticidi i el
feminicidi).
Fins i tot el riu d'Heràclit s'estanca al parlar de pobresa: tres cinquenes parts dels mil milions de persones en situació de pobresa són dones i menors. Les retallades a l'Europa avançada deixen a zero l'esperança de les famílies monoparentals sostingudes per elles. Les mateixes que no tenen res per ficar a l'olla en un país segurament ric en matèries primeres. Per alleugerir aquest pes, ja se sap el que és imprescindible. Podem recuperar allò del «torni demà» quan s'amunteguen les xifres de dones violades en camps de refugiats i en ciutats d'arreu del món perquè la butxaca no arriba per tractar aquestsproblemes de dones. La prevenció de la violència masclista no ha de tenir preu.
LA IGUALTAT és més que la suma de tot això. Com que l'escenari no permet punts intermedis, l'estancament -de fet, un retrocés- és un perill amenaçador. Aquest és un enunciat molt conegut per les dones, que afronten els desafiaments amb fórmules variades i creatives. Als Estats Units, el país tiranitzat pel Botox i la silicona, la pintoraSue Ellen Cooperva transformar un regal (un barret vermell) a una amiga que complia 55 anys en un moviment exitós contra la invisibilitat d'elles a partir dels 50 anys. Hi va afegir poesia. Es diuAdvertència. És de la poeta anglesa Jenny Josephi comença així: «Quan sigui una dona gran, em vestiré de morat/ Amb un barret vermell que no s'hi adigui, i que no em quedi bé». El barret vermell és la seva arma en la lluita contra les decisions d'alguns dels seus iguals, homes i per sobre dels 50. Curiosament, els mateixos que pesquen en les aigües tèrboles per la sacsejada i decideixen qui es mereix el peix.
