El preu de les coses

Molt parlar dels horaris comercials i menys dels preus. Al cap i a la fi el preu és el que determina el comerç. El preu no és un valor, perquè el valor és una virtut i en canvi el preu és una convenció a vegades absolutament artificial. No es pot jugar amb el valor de les coses, però sí amb els preus d'aquestes coses. El carrer és ple de preus que ens provoquen tres sensacions: la perplexitat, la indignació i la satisfacció. Amb ganes de sorprendre'm surto al carrer.

De seguida m'adono que he triat una mala època per fer-ho. Estem de rebaixes i això altera la percepció de les coses. Però no tot en la vida és roba ni complements ni calçats. Existeixen mons que es devaluen i altres que s'inflen. Curiosament, una de les explicacions que justifiquen el PIB més alt dels últims anys és l'increment artificial dels impostos del tabac, i un es pregunta: si els fumadors són una minoria que es pot enviar a purgar els seus pecats, ¿com és que el consum de tabac altera ni més ni menys que la salut financera d'un país? Em diu un estanquer que això del tabac més val no remenar-ho i que la culpa de tot plegat la té la mongeta tendra. Fixin-se en la contumàcia de la mongeta tendra en el PIB habitual. ¿A quant va la mongeta, senyora? Al mercat de Sant Antoni me n'informen: «¿Que no ho veu? A 75 cèntims la perona». A la seva tomba del cementiri de La Recoleta, a Buenos Aires, els ossos d'Eva Perón deuen haver tremolat d'indignació quan han vist el desprestigi de l'hortalissa que els espanyols de l'autarquia van batejar amb el seu nom.

Notícies relacionades

Trump amenaça però no actua

La poesia no ven motos

Surto del gran mercat i entro en una botiga d'electrodomèstics. Una televisió plana de 19 polzades amb DVD incorporat surt per 150 euros, amb dret a flagel·lar-se amb Intereconomía, que sempre és un so estimulant. Una mica més enllà, en una terrassa qualsevol atesa per asiàtics, un cafè em costa un euro i mig, més car que un diari en dia laborable. Li dic a la cambrera que jo també he estat a Xangai i que el seu país és molt bonic. Em diu que no és xinesa sinó filipina i que per aquella feina cobra uns 600 euros al mes, la qual cosa equival a quatre televisions al mes. Un jove enginyer fa classes matí i tarda a aspirants a mecànic. Li paguen poc més de 500 euros per la feina, però ha tingut temps de comprar-se una rentadora nova de 250 euros per rentar-se el greix i la granota. Hi ha motos noves de poca cilindrada per 1.000 euros, dos mesos de feina, però cinc multes equivalen a una moto. Torno al mercat: un entrecot mitjà pot sortir per nou euros, més o menys, el preu d'un menú sense el cafè, és clar.

Arriba el cambrer. Li pregunto quant val el seu boli Bic. Quan jo anava a l'escola valia set pessetes. Ara està a 75 cèntims en una papereria i a 1,20 euros en un quiosc. La inflació no ha passat pels bolis durant mig segle. El més barat és la tinta amb què s'escriu. Mentre torno a casa em pregunto: ¿Quant valc, jo? Podem ser més o menys valuosos, però ¿qui pagaria res per gairebé res? H