AM i FM

En les reunions de jurats de premis literaris, de tant en tant surt una reflexió que vol ser positiva i que amaga un rerefons trist. «Aquesta (parlant d'una obra qualsevol) té un català que és bo, sense faltes». És un elogi, per descomptat, però no ho hauria de ser. Hauríem de suposar que el primer requisit per presentar-se a un premi literari és que l'original no en tingués, de faltes, que fos un exemple de bondat gramatical. Com a mínim, això. És a dir, convertim en virtut el que hauria de ser una obligació. Amb el traspàs de poder entre Montilla i Mas es podria dir el mateix. Ens alegrem de la pulcritud i del sentit institucional quan tocaria que sempre fos així i que no es veiés com a notícia un fet que hauria de formar part de la més estricta normalitat democràtica. Som un país mancat, però, d'unes determinades formes que, quan apareixen, ens atorguen un plus de satisfacció nacional. És aquí on rau la importància d'aquesta presa de possessió tranquil·la i ordenada. En la continuïtat d'una tradició política en la qual es fonamenten els desitjos de sobirania, siguin quins siguin els objectius de les forces que protagonitzen el canvi.

La irrupció de Ferran Mascarell en l'Executiu de Mas, a l'estil Rocard o Lang, rebla el clau d'un estil que ara es presenta obert i sense sectarismes. Caldrà veure com es viu aquesta nova etapa. Més que no pas el Govern dels millors, m'agrada pensar que és el dels necessaris.