Polítics camí del calvari

És curiós el que està passant en política. La gent ja no vota per recolzar un projecte, sinó més que res per fer saltar els anteriors governants. El vot de defensa no exigeix grans concrecions ideològiques. Es tracta d'un acte de confiança en el nou basat en la lacerant decepció del vell. Els partits intenten obrir-se cap a gent que no s'hagin alimentat estrictament de la seva quadra i busquen independents -«els millors», diuen alguns- com a incrustacions de pedreria en la ganga funcionarial de sempre.

I aquí ve el primer problema. Fins ara n'hi havia prou de guanyar unes eleccions i després el Govern ja es faria sol. Fins i tot es parlava de governs a l'ombra en què cada responsable d'àrea tenia un vigilant de l'oposició sempre atent a qualsevol ensopegada i sempre disposat a ocupar la seva poltrona. Però això ja no és així.

Els millors no estan pel que han d'estar. ¿Quanta gent indiscutiblement capaç li deu haver donat carbasses a Artur Mas? La generositat del nou president potser no s'ha vist corresposta per unes elits que s'han passat anys criticant els actuals derrotats, però que no estan disposades a deixar les seves confortables nòmines a l'empresa privada.

Els millors continuen sent-ho, però en el fons també són massa humans per entrar en una activitat política desacreditada, incerta i que exigeix massa hores per acabar sent pastura de la crítica mal-

educada.

Notícies relacionades

Un sistema ferroviari amb peus de fang

Més Europa

Vivim en una societat mimada i autosuficient que ha destil·lat la seva pulsió política cap a la negativa permanent o, en el millor dels casos, cap a la pura indiferència. Per això no és gens estrany que els polítics, desproveïts de grans doctrines i temorosos dels altisonants lideratges del passat, dediquin tots els seus esforços a lleis intervencionistes i reglaments abstrusos que van donant carnassa a aquest reietó insolidari en què s'ha convertit el ciutadà.

La meva admiració per aquests polítics que accepten exercir el seu càrrec. Estan sols i, no obstant, hi són. Sort encara que queda algú.