Els ressons de la visita de Benet XVI
Ratzinger i el laïcisme agressiu
L'admonició del Papa als espanyols és un pur exercici de cinisme que suscita perplexitat
Ratzinger i el laïcisme agressiu_MEDIA_2 /
El cap de l'Estat vaticà,Joseph Ratzinger,ha afirmat que «el problema del secularisme i la laïcitat del món occidental» té a Espanya un dels seus epicentres. Aquest responsable polític i líder religiós ha relacionat el xoc entre la fe i «el laïcisme agressiu» que, segons ell, es registra aquí, amb l'anticlericalisme dels anys 30, és a dir, amb el règim democràtic -no s'oblidi- de la Segona República. Unes afirmacions com aquestes susciten perplexitat i mouen a una reflexió sobre les relacions entre l'Estat i l'Església catòlica, en especial si es prenen des de la perspectiva que ofereix la seva configuració jurídica.
La perplexitat comença si es contrasten aquestes declaracions amb el que prescriu la mateixa Constitució del 1978, que si bé va reconèixer la llibertat religiosa (article 16) i va declarar que cap confessió tindria caràcter estatal, tot seguit va incorporar el deure dels poders públics de mantenir relacions de col·laboració amb les diferents confessions, amb menció especial per a l'Església catòlica. S'ha de recordar que, en realitat, això no va suscitar una especial controvèrsia en el procés constituent, ni l'esmentada església va plantejar el tema com una qüestió vital per als seus interessos. Per contra, sí que ho va fer i amb èxit en la regulació de la llibertat d'ensenyament (article 27) i en la interpretació d'aquest dret fonamental d'acord amb els tractats internacionals (article 10.2), cosa que li assegurava la potestat per crear centres docents i l'activa participació educativa a través de la seva xarxa de centres religiosos integrats en el sistema d'ensenyament de l'Estat, neutralitzant d'aquesta manera qualsevol intent de construir un espai públic bàsic de laïcitat. Encara que, tot sigui dit, la Constitució no fa cap mena de referència al laïcisme i tan sols es limita a configurar un model d'Estat aconfessional que, tal com han anat les coses, i en especial vista la presència del culte i la simbologia catòlica en els actes dels poders públics, més aviat sembla una aconfessionalitat avergonyida.
L'ESTUPOR continua si es recorda el que es preveia en els acords firmats l'any 1979 entre l'Estat espanyol i l'Estat vaticà, que van reformar el concordat de 1953 i que l'anomenada Santa Seu va firmar amb la dictadura franquista. Així, en l'àmbit de l'ensenyament, els acords van establir que «en tot cas, l'educació que s'imparteixi als centres docents públics serà respectuosa amb els valors de l'ètica cristiana» i, així mateix, reconeixen a l'Església catòlica el dret d'exercir l'ensenyament en tots els nivells educatius, de manera que ha disposat d'una esplèndida plataforma per a la transmissió d'ideologia i per organitzar des de l'edat més primerenca el consentiment de les persones.
Si seguim amb el contingut dels mateixos acords en matèria econòmica, i com és ben sabut per tots els contribuents, l'Estat consigna «en els seus pressupostos generals l'adequada dotació a l'Església catòlica amb caràcter global i únic, que serà actualitzada anualment». És a dir, que amb independència de les creences religioses i la ideologia de tots els ciutadans que contribueixen amb la seva renda a les despeses de l'Estat, l'Església rep cada any una assignació provinent de l'erari. Malgrat la seva condició d'entitat privada i després de més de 30 anys, l'Església és incapaç d'autofinançar-se amb les aportacions dels catòlics i han de ser tots els ciutadans els que se n'encarreguin. Però la cosa va encara més enllà: els acords estableixen que l'Església queda exempta dels impostos sobre la renda o sobre la despesa o consum, per exemple, en l'activitat d'ensenyament en seminaris diocesans i religiosos, o sobre l'adquisició d'objectes destinats al culte. De la mateixa manera, queda exempta de forma «total i permanent» del pagament de la contribució territorial urbana d'immobles com els temples i capelles, «la residència dels bisbes, dels canonges i dels sacerdots amb cura d'ànimes»; «els seminaris destinats a la formació del clero diocesà i religiós i les universitats eclesiàstiques…»; «els edificis destinats primordialment a cases o convents dels ordes, congregacions religioses…». L'Església tampoc paga els impostos sobre el valor afegit, sobre la renda i sobre el patrimoni; els impostos sobre successions i donacions i sobre transmissions patrimonials, sempre que es tracti de béns destinats al culte, etcètera. I així podríem seguir, amb un tractament institucional de privilegi lleoní que xoca amb el principi constitucional d'igualtat que els acords de 1979 van vulnerar des del seu començament.
No obstant, el líder del Vaticà a més a més ha afirmat que l'Estat ha de recolzar el model de família que la doctrina catòlica estableix, menyspreant decisions sobiranes del Parlament. Però l'aconfessionalitat no permet aquest tipus d'intromissions en la voluntat popular reflectida en les lleis. Per aquesta raó, tornant a l'inici, parlar de laïcisme agressiu sembla un pur exercici de cinisme. I referir-se a anticlericalisme, tota una provocació. Catedràtic de Dret Constitucional
de la Universitat Pompeu Fabra.
