Sara i els gitanos

Poques vegades m'he emocionat tant en un teatre com la nit que vaig veure Kaló, un espectacle de Maurice Durozier, ara fa 15 anys. Era una història de gitanos. Una dona gran, Suki, mig narradora, mig bruixa, viatja amb un carro i extreu d'una bossa petita de pell les rondalles que explicarà i que veurem al llarg de l'espectacle. Ensenya les anades i vingudes del seu poble, a través dels segles i del periple que la du des de Romania fins a la Camarga, a la desembocadura del Roine. El muntatge d'aquest francès, deixeble del Théâtre du Soleil d'Ariane Mnouchkine, s'acaba quan Suki arriba a l'església de les Santes Maries de la Mar, i deixa la bossa rere l'estàtua de Sara, santa que no és al santoral catòlic però que és venerada pels gitanos com a deessa tutelar: Sara la Kalí. Aleshores, una nena petita s'acosta a l'estàtua i, sense que la vegi ningú, roba la bossa on hi continua havent les històries seculars, ofertes perquè les torni a explicar amb una altra veu.

Anys després de veure Kaló vaig anar a les Santes Maries i vaig entrar a l'església fortificada i, en la foscor, sol, vaig topar amb Sara, ennegrida i coronada, vestida amb una capa daurada que amaga més capes, un abarrocament naïf i poderós. Cada mes de maig, milers de gitanos s'hi acosten per reconèixer de nou els orígens i per mantenir la tradició en aquesta maresma de la Provença. ¿Ho sap, tot això, el senyor Sarkozy? ¿Ho sap, aquest pobre Napoleó ignorant?