Historiadors i economistes

Com a conseqüència de la crisi actual, s'ha parlat molt de la incapacitat dels economistes per preveure, prevenir i avisar de la gran recessió que s'acostava. Va ser primer la reina d'Anglaterra qui, en una visita a la LondonSchool of Economics, va preguntar, amb aquell posat displicent de les senyores de l'alta societat que parlen mentre prenen el te, com era possible que els economistes no ens haguessin fet la predicció del desastre que ens cauria al damunt, tal com fan els meteoròlegs. Era talment el to de les dames que un dia mentre prenien el te una va dir que ja no era tan bo com abans de perdre l'Índia, cosa que, naturalment, havia passat ja feia molts anys, i això va provocar que a una de les presents li caigués la tassa i la cullereta mentre exclamava amb consternació: «¿Però és que hem perdut l'Índia?».

TANMATEIX, la qüestió se l'havien plantejat també persones més serioses. Per exemple, el Nobel Joseph Stiglitz, que va precisar la diferència entre les ciències, com la física, que es regeixen per unes lleis fixes i exactes, i l'economia, que, com a ciència social, corre sovint el risc de pertànyer més aviat a les ciències ocultes. Stiglitz va dir que si la ciència es defineix per la capacitat de pronosticar el futur, el fracàs dels economistes a l'hora d'anunciar la crisi que venia hauria de ser una causa de gran preocupació.

En canvi, els historiadors sempre havien acceptat que la seva feina no era fer prediccions. Simplement, hauria de consistir a derivar lliçons del passat i aportar saviesa i prudència. No fan com els economistes que encara es pensen que els progressos de la teoria econòmica poden reduir la volatilitat de la macroeconomia i que pretén que s'adoptin mesures basades en coneixements pseudocientífics. És per això que resulta interessant la polèmica que va esclatar recentment entre el premi Nobel d'economia Paul Krugman i l'historiador Niall Ferguson que, finalment, va dir que com a humil historiador no s'havia imaginat mai que podria plantar cara a un economista important, però que la història també va acompanyada d'orientacions de cara al futur. Sembla, doncs, que a la millora de les previsions s'hi pot arribar amb un bagatge matemàtic, però també amb el coneixement de la història. En tot cas, abans d'aquesta polèmica, vaig tenir la sort que em caigués a les mans el llibre de Ferguson The ascent of money (El triomf dels diners), que és una autèntica història financera mundial i que ha format part de les meves lectures d'estiu. M'agradaria comentar alguns dels seus continguts demostratius dels efectes dels antecedents històrics a l'hora d'interpretar el present i d'il·luminar el futur.

Per exemple, el llibre descriu la primera gran bombolla que va esclatar, és a dir, la que va provocar John Law amb la Companyia del Mississipí. Aquest aventurer de passat tèrbol es va instal·lar a París i va obtenir de la corona la llicència per emetre bitllets de banc que es podien convertir en or o plata durant un període de 20 anys. El 1717, el regent, duc d'Orleans, va decretar que els impostos es paguessin en paper moneda. El 1719, John Law va ser nomenat controlador general de finances amb l'encàrrec de recaptar els impostos indirectes, gestionar el deute públic, dirigir les 26 seques que encunyaven moneda, la colònia francesa de Louisiana i la Companyia del Mississipí, que va ser la causa principal de la caiguda.

A continuació, Ferguson estableix un paral·lelisme entre John Law i Kenneth Lay, l'home que va causar el desastre d'Enron. Curiosament, el novembre del 2001, Lay va fer el lliurament del premi Enron a l'excel·lència en la funció pública a Alan Greenspan, president de la Reserva Federal. S'ha dit que Law va ser capaç de treure or del paper i que Lay va treure or del gas. El seu amic George W. Bush li va concedir la desregulació de la indústria i la supressió del control de tarifes. En poc temps, l'empresa controlava el 25% del gas natural del país i va teixir una estafa molt elaborada basant-se en la manipulació dels mercats i la comptabilitat creativa. En definitiva, va aplicar una figura delictiva que a Espanya es tipifica com a maquinació per alterar el preu de les coses. Malgrat això, les grans apagades i els incendis forestals, tot l'esquema de l'empresa es va desplomar. Per cert, el muntatge l'havia dissenyat J.K. Skilling, procedent de Mckinsey i condemnat a 24 anys de presó. A més a més, l'afer va destruir la petulant auditoria Arthur Andersen.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Conclusió:300 anys més tard es repeteixen els errors, però, almenys, en alguns països es castiguen els culpables. D'altra banda, queda clar que cal desconfiar d'aquests empresaris o gestors de monopolis protegits pels governs que s'atorguen constantment i de manera recíproca entre ells guardons de millor directiu de l'any o condecoren els polítics que els fan favors. La fira de les vanitats és sempre i per definició altament sospitosa.

Advocat.