Álvaro Uribe, l'art del que és possible

AColòmbia es produeix el traspàs de poder entreÁlvaro Uribei el seu successorJuan Manuel Santos. El primer acaba els seus dos mandats amb un alt índex de popularitat i enmig d'una sensació generalitzada d'haver fet bé les coses a Colòmbia en aquests últims vuit anys.

En l'exercici de tots els seus càrrecs anteriors i com a president s'ha mostrat com un gestor molt eficaç exhibint un matisat perfil liberal. A l'arribar a la presidència es va trobar un país sumit en la violència i al caire del precipici. Terrorisme, narcotràfic i pobresa eren els particulars eixos del mal a Colòmbia. I fent bona la màxima que la política és l'art del que és possible, va posar fil a l'agulla, sense estridències ni autoritarismes innecessaris.

El 2002, Colòmbia estava més a prop de ser un Estat fallit que d'assentar l'Estat de dret. Senzillament, l'Estat estava desestructurat administrativament i políticament. Transitar per les carreteres era una activitat d'alt risc. L'Estat a penes podia garantir la seguretat a les grans ciutats. En una part del territori, els terroristes de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN) i de les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC) campaven tan amples.

AmbUribees van acabar les concessions als terroristes. Res de reconeixement i posició d'igualtat per negociar i res de zones desmilitaritzades, com havia conceditPastranaen el passat amb el resultat d'una terrorífica espiral de violència i sang propiciada per les FARC.

Immediatament va posar en marxa un dels seus principals èxits, la política de seguretat democràtica que tenia com a objectiu reforçar l'autoritat democràtica a Colòmbia. A aquest efecte va disposar i va implementar amb èxit la coordinació de totes les actuacions de l'Estat a través del Consell de Seguretat i va guanyar en capacitat i rapidesa d'acció. També es va reduir la burocràcia que tenia els departaments regionals tenallats i van ser animats a fusionar-se per poder funcionar de manera més eficaç. I a més a més es va iniciar un procés d'enfortiment del sistema judicial i les institucions armades amb els objectius de vigoritzar l'imperi de la llei i de recuperar el control d'aquelles parts del territori on s'havia perdut, a mans de terroristes i narcotraficants. La perseverança en aquesta política de seguretat ha donat els seus fruits en la desmobilització de les AUC el 2005, la marginació de l'ELN i el debilitament (pròxim a la derrota) de les FARC.

AUribeno li ha tremolat la mà a l'hora de lluitar contra el terrorisme i així ho mostren les incessants operacions militars contra les FARC, les missions de rescat d'ostatges o bé les extradicions als Estats Units dels principals líders de les AUC. Durant la seva presidència, ha promogut i acostat l'Estat de benestar als colombians. Per una banda, negociava amb el Banc Mundial i amb l'FMI per obtenir els fons necessaris per finançar el que ell denominava els seus projectes de revolució educativa. Per l'altra, a nivell nacional fomentava les microempreses i la concessió de préstecs tous per reduir la desocupació. En els seus propòsits ha obtingut, d'acord amb diversos indicadors, un èxit raonable en matèries com ara educació, ocupació i sanitat.

I la combinació de les seves polítiques de seguretat i econòmiques s'ha traduït en una millora dels nivells de vida a Colòmbia i en una reducció apreciable dels índexs de violència i criminalitat.

Els seus detractors parlen dels acords amb els Estats Units i l'acusen d'haver venut Colòmbia. O bé assenyalen que les seves males relacions amb Veneçuela eleven la tensió regional i la situen al caire de conflicte. Doncs no tenen raó. El que va ferUribeel 2009 va ser intensificar la seva relació amb els EUA al permetre el seu accés a set bases militars colombianes. Resultat, Colòmbia és intocable a la zona. I indubtablement era una cosa necessària per derrotar de forma definitiva els violents. I també davant l'agressiva actitud d'Hugo Chávez, autèntic desestabilitzador de la zona, que va veure com els seus vincles amb les FARC van quedar al descobert el 2008 després de la intervenció de l'ordinador del número dos del grup,Raúl Reyes.

Per part d'Uribe,no es pot parlar d'enemistat amb Veneçuela, país amb el qual va firmar el 2004 un acord per construir un oleoducte. Tota la ràbia i la provocació constant cauen del costat deChávezque, per exemple, ha aixecat estàtues a Veneçuela aManuel Marulanda, el cap de les FARC, un assassí despreciable que en vida només va produir dolor.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Avui, Colòmbia és una potència regional emergent pel seu desenvolupament econòmic i pels seus lligams privilegiats amb els EUA. Avui, a Colòmbia, els violents saben que han perdut i que acabaran amb les seves anacròniques revolucions a l'abocador de la història. Després dels dos mandats d'Álvaro Uribe, queda molta feina per fer, però no és menys cert que també s'ha aconseguit bastant, tant com el que era possible aconseguir.

Professor de Relacions Internacionals de la Universitat Complutense de Madrid.