Pepe Rubianes, que ets al cel

No vull incórrer en cap delicte, més que res perquè seria un enrenou per als meus fills, obligats a veure el seu pare entre reixes a hores convingudes, després de superar tot de tràmits administratius. No m'agradaria ingressar en una presó perquè potser seria un trauma per a la seva educació en una edat tan difícil, i potser fins i tot perillaria la meva pàtria potestat. A més, tindria problemes de claustrofòbia i d'hipocondria, i no podria, amb tota probabilitat, dur a terme alguns dels meus esports preferits, com ara asseure'm en un sofà, a casa d'uns amics, a veure partits de futbol. Per no parlar de les relacions vis a vis o dels gintònics que preparo amb la London de color verd. No cometré cap delicte, doncs, per tots aquests motius i perquè tinc molt de respecte a la llei i perquè em penso que és millor dur una conducta d'acord amb la normativa vigent i viure segons els preceptes de la Santa Mare Església, com ara no matar ni desitjar el mal aliè.

Hi ha dies, però, que tot aquest muntatge moral trontolla, i avui és un d'aquests dies. Segur que hi ha raonaments tècnics que avalen les decisions més absurdes dels més absurds tribunals, i segur que hi ha un calendari jurídic que marca l'obligació de confirmar o rebutjar una sentència d'una instància de rang inferior en un temps determinat, a requeriment d'una de les parts. Segur que tot això és molt normal i que jo ho hauria d'entendre. Però em costa molt no saltar, bramar, estabornir, atemptar i, en general, delinquir davant la resolució del Tribunal Suprem segons la qual es considera quePepe Rubianesés culpable d'haver insultat fa tres anys l'alcalde de Salamanca. M'estimo més callar, no fos cas. I imaginar-me l'escena del secretari del jutjat buscant desesperadament l'adreça del comediant a les pàgines blanques.