Nomenar o renomenar

Nomenar o renomenar

Ens queda sempre el nom. És el primer que ens donen quan naixem i el que mai ens trauran quan morim. El nom arriba sense permís del nomenat, fruit de l’atzar o de l’eufonia, del parentiu obligat amb algun avi o de l’amulet sonor del futur. Un nom bell donarà bellesa a aquell que el porti. Un nom fort potser el farà invencible. A vegades el nom s’esqueixa, es nodreix de balbucejos infantils i les mares omplen els seus fills de diminutius perquè no creixin gaire i sempre tinguin plaça reservada a la seva falda.

És bo recordar el nom que tenim, perquè en ell ens reconeixem i sabem el to del sergent llançant-nos a l’atac i el murmuri de l’amor que parla de nosaltres. Els grans organismes estatals no en saben res dels noms. Per a ells una xifra és més exacta que una síl·laba. I ens comminen a deixar-nos ser en contrasenyes, pseudònims o codis abstrusos.

Però alguna cosa està passant en defensa del nom. Celebèrrima va ser la reivindicació onomàstica queCarod-Rovirava fer a la televisió per enarborar el seu nom: «Em dicJosep Lluísaquí i a la Xina Popular». Va ser una exhibició per a consum interior que a mi em va portar a pensar si la Xina era tan popular com el seu enunciat, perquè això del nom forma part de la nostra pell. També hem vist recentment un altre personatge, el líder popular de Barcelona,Alberto Fernández Díaz, que va veure usurpat el seu dret al sufragi per un impostor que va declarar que es deia igual que ell. O potser l’artífex de la impostura no va ser un altre que aquest perfecte sistema informàtic incapaç de discriminar entre un nom, dos cognoms i un DNI. Jo mateix he descobert a les fangoses aigües d’internet un altreJoan Barril,digníssim lampista d’Agramunt, diu, amb el qual comparteixo nom, però amb qui no hi ha hagut cap mena de confusió electoral pel sistema clàssic.

També els animals domèstics tenen un nom científic i un nom pel qual se senten al·ludits. Vaig tenir un gos pastor alemany que es deia Drai que se sabia Drai, però que continuava dormisquejant quan m’hi adreçava cridant-lo amb el seu nom llatí «canis lupus». Si apliquem aquest principi a l’espècie humana, veiem que per una estranya burocratització onomàstica hi ha gent disposada a fer-nos la vida impossible en un aspecte tan íntim com és el nom de pila.

Notícies relacionades

El fantasma de Gaza

Trump contra la Granota Gustau

Això és el que li passa al candidat a la presidència del F.C. Barcelona conegut comSandro Rosell,a qui la junta electoral del seu club no li permet presentar-se amb el seu nom familiar i li imposen l’habitualAlexandre. No em puc plantejar els vots que pot significar que a la papereta posi un nom i a la tradició oral es parli d’un altre. Ni vull saber ni m’importa el dia en quèAlexandreva passar a dir-seSandro.Ni tampoc m’imagino tants homes i dones madurs i respectables que es dirigeixen afectuosament l’un a l’altre amb noms ridículs per fora però entranyables cara endins; em refereixo als: Tito, Xurri, Cuca i totes les variables de bestioletes i de caramels.

També l’eurodiputatRaimon Obiolses diu en realitatJosep Maria,però, per ajudar el votant, a les paperetes figurava entre parèntesis el nom pel qual era conegut. El món es fa cada vegada més gran. Les xifres se’ns mengen, però el nom persevera. I el nom no se sustenta sobre un paper, sinó en la memòria de la gent. Deixem queSandro es digui com vulgui.