‘Beatriu’: ¿el paradís o l’infern?

El drama de l’emigració que vivim en els nostres dies sembla no tenir fi ni solució. Mentrestant, centenars, milers de morts als mars no preocupen els responsables dels països afectats als dos costats que miren amb indiferència un problema que haurien d’intentar resoldre urgentment. Reflexionar sobre el que està passant és, com a mínim, una necessitat, i això és el que pretenen els membres de la companyia Espai en Construcció amb Beatriu, l’obra que estan representant a La Badabadoc inclosa en la programació del Grec. Miren als ulls a tot allò que passa i ens ho transmeten amb tanta indignació com sofriment.

L’escenari està íntegrament ocupat per roba, teles escampades per tots els racons. Hi ha diversos elements com un assecador portàtil, una motxilla i unes botes o una urna transparent amb aigua sobre una fusta inclinada. Enfront, hi ha un estenedor sobre el qual penja la paraula ‘Beatriu’ en lletres fluorescents roses. A l’esquerra, els dos protagonistes (Blanca Solé i Miquel Tamarit) vesteixen un vestit de plomes i estan sobre una carcassa metàl·lica mentre que, a la dreta, hi ha la violoncel·lista Clara Sáez amb la mirada perduda i, a l’inici, tocant l’instrument amb els dits, sense arc.

¿La terra promesa?

Comencen l’obra amb un poema sobre el dia del judici i, a poc a poc, anem descobrint que viuen en una costa denominada Beatriu que els emigrants consideren la seva terra promesa, però ells dos no saben si són al paradís o a l’infern. Es desprenen dels abrics i la seva ocupació consisteix a rentar les peces repartides per terra. Les roques són perilloses i provoquen múltiples accidents, per la qual cosa tenen unes bossetes amb medicaments per curar-se. L’arribada de cada nova remesa és anunciada per una música esquinçada mentre ronden els voltors a la recerca de noves víctimes.

Beatriu també és el nom del personatge a qui al·ludeixen en un conte que ens expliquen, una dona que jura que no abandonarà mai el seu poble i que somia en un món just sense misèria. Però també coneixerà Caront, el barquer que guia els difunts (és fàcil relacionar-lo amb el tràgic destí de la majoria de les pasteres). Occident potser és la porta de l’infern. Els relats i les paraules de Solé i Tamarit creen imatges i ens fan sentir entre ells, transmetent la seva impotència davant els horrors que contemplen.

Mirar-se al mirall

Un mocador vermell estampat amb flors blanques hi jugarà també un paper important. Beatriu s’haurà d’enfrontar a la bèstia per arribar al paradís. Paral·lelament, els dos residents també volen anar-se’n, però no saben com ni on, ja que s’haurien d’arriscar com ells. Les seves veus s’amplifiquen per parlar dels horrors de la guerra, la conseqüència de la qual és que els mars es tenyeixen de vermell. I no hi ha cap lloc sense voltors. Allà, almenys, tenen menjar però desitjarien escapar. La fantasia és l’únic que els manté vius.

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

L’obra és com un mirall en el qual tots ens podem mirar. Els personatges se senten, en part, privilegiats, però també són captius del seu conformisme, viuen la tragèdia de prop i no s’atreveixen a fer el mateix que els emigrants per por. Una constant al·legoria amb moments poètics i altres de durs, una trama una mica dispersa i la mirada inquisidora de la violoncel·lista que ressona com una veu de la consciència. Beatriu podria ser el paradís o l’infern, l’espectador és qui ho ha de jutjar.