Lynch: el pirata que desconstrueix la màgia

Les escoles teatrals juguen un paper molt important en la formació dels professionals contribuint que neixin noves generacions dedicades a aquest art. Una d’elles és Comediarte, dirigida per Luciano Ruiz que, a més, té la particularitat que regenta dos petits teatres (al carrer Llull, 11 i a Ausiàs Marc, 143), on podem veure tant artistes consagrats o emergents com els alumnes que, al finalitzar el curs, s’incorporen a la companyia, totalment independent i que mai ha depès de subvencions. En la seva programació podem trobar múltiples espectacles familiars, per a adults, música i màgia. I, precisament avui, podem descobrir un il·lusionista molt singular amb cognom cinèfil, el mag Lynch.

És un artista multidisciplinari peruà que també treballa com a actor en altres muntatges amb el nom d’Allen Camero i domina igualment la papiroflèxia, les arts marcials i els malabars havent obtingut múltiples premis per les seves habilitats com a mag i sent semifinalista del programa Got Talent en la seva quarta temporada. El seu espectacle es titula Il·lusionisme in your face i té una mica de tot: màgia de prop, mentalisme, alguna cosa de tutorial, lliçons d’història, matemàtiques o filosofia i, sobretot, molt humor i sorpreses constants.

Il·lusions òptiques i cartomagia

El mateix Lynch ens rep a la petita sala (per a poc més de 20 persones) i ell mateix ens distribueix en funció dels grups. Per començar, assegura que la màgia no existeix i, per a això, recorre a la definició del diccionari. Assegura que el que veurem seran il·lusions òptiques que aconsegueixen enganyar la vista... i altres sentits. Ens explica que el que li agrada és editar la realitat amb efectes especials en viu, en què l’element principal és l’espectador. El divideix en dos tipus: el que vol creure tot el que veu i es deixa portar per la fantasia i el que és més crític i busca una manera científica de descobrir els secrets dels jocs i explica que ell no discrimina els segons.

Comença el xou amb les cartes, endevinant una rere l’altra les que van escollint lliurement els espectadors fins a arribar al punt en què un voluntari tria un grup de cartes i els va encertant sense parar, fins a arribar al que un membre del públic ha dipositat a la seva cadira i s’hi ha assegut. En aquest punt cal advertir que, a causa del reduït aforament, pràcticament tot el públic col·laborarà en un moment o un altre, gairebé sempre des de la seva mateixa butaca i el clima que crea provoca que a ningú li faci vergonya i tots vulguem formar part de l’espectacle.

Mentalisme i història

A continuació parla del mentalisme i ens confessa que ningú llegeix les ments, tot són il·lusions o suggestions creades per l’artista. Està desconstruint el seu treball i ens desafia que descobrim quant sol pesar una carta. Partint d’això calcula quantes cartes ha escollit de la baralla un dels assistents i la nostra cara de sorpresa és cada vegada més gran. Li segueixen tres jocs, cada vegada més complexos, en els quals tornarà a endevinar la carta exacta seleccionada per l’espectador després de tallar, remenar i tornada a començar. Igualment ho fa amb una sola mà en homenatge a René Lavand, un cartòmag argentí la particularitat del qual és que era... manc.

Ens presenta el que qualifica com el seu número favorit per al qual ens transporta a l’Antic Egipte (la màgia és un vehicle per explicar històries, diu) quan es va inventar el primer truc de la història. El seu creador va ser el mag Dedi, al servei del faraó Keops, al voltant del 2.600 abans de Crist. Per a això ens recorda el clàssic joc dels trilers, amb els tres gobelets en què cal endevinar en quin es troba la boleta però en versió cartomàgia. Per a això utilitza tres figures com els reis, dos d’ells de pals negres i un de vermell. Els maneja amb tanta facilitat que ens deixa bocabadats fins a arribar a un desenllaç inesperat.

Anelles xineses i tecnomàgia

Passem al joc dels cèrcols xinesos, aquells que s’uneixen i se separen sense que hi hagi cap obertura per on es puguin unir, però utilitza unes petites anelles, aquí no hi ha instruments aparatosos. Una corda o unes gomes elàstiques també tindran la seva funció, però quan més ens al·lucina és quan passa ràpidament les anelles d’un dit a l’altre. Entrem ara en la tecnomàgia, l’última especialitat a incorporar-se al catàleg i, amb l’ajuda del telèfon mòbil d’una de les persones a la sala ens torna a intrigar descobrint el número que apareix després de diverses operacions aleatòries mentre ens explica secrets matemàtics.

Continuarà utilitzant aquest artefacte per fer una predicció impossible que va penjar fa un temps a Instagram i en el qual, si surt bé, endevinarà les cartes que apareixeran a la taula després de ser sotmeses a múltiples barreges. Es posa una mica filosòfic quan ens parla dels falsos dilemes (haver d’escollir entre dues opcions) quan sempre n’hi ha moltes més i accepta el repte d’esbrinar quina és la carta que s’amaga de cap per avall en una caixa metàl·lica. El final és apoteòsic amb el número amb què va triomfar en el programa televisiu. Disposa dues persones als dos costats i a distància i els fa tancar els ulls. Toca amb les seves mans una, però la que ho nota és l’altra fins a arribar a un últim efecte inimaginable que arrenca l’admiració i els aplaudiments.

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat