Guillén: el ninotaire més polifacètic

En els últims anys fa la impressió que s’està atorgant la importància que mereixen als ninotaires, apel·latiu carinyós que es fa servir per als dibuixants que creen tires còmiques o vinyetes, principalment en diaris o revistes. Els seus treballs solen funcionar com autèntics editorials periodístics i contribueixen a retratar des d’una perspectiva sarcàstica els moments històrics que anem vivint. Són recents les exposicions que s’han dedicat a artistes com Perich (Humor amb ulls de gat, al Born CCM) o Fer (L’humor amable, Centre d’Arts Santa Mònica). A elles ve a sumar-se ara Guillén, Màgia a l’espai escènic, comissariada per Pilar Parcerisas que podrà veure’s al Museu d’Història de Catalunya fins al 26 de setembre.

Però és que el dibuixant extremeny establert a Catalunya Joan Josep Guillén, que es va iniciar en el noble art de la vinyeta a finals dels 60, també va realitzar esplèndids treballs en la seva carrera teatral com màscares, escenografies i altres elements a partir dels anys 70, així com en festes populars i, a més, ha desenvolupat una important obra com a pintor. En aquesta completíssima mostra pot descobrir-se la seva activitat a tots aquests sectors.

Les seves millors vinyetes

L’entrada simula les cortines vermelles d’un teatre i, en un text introductori, destaquen el seu combat continu contra el poder il·lustrat amb un quadro del 1978 sobre la llibertat d’expressió i una escultura abans d’entrar al primer apartat: Dibuixant satíric. Aquí se’ns explica com va començar a fer un còmic d’actualitat al diari ‘Tele/eXprés’ en ple final del franquisme, l’inici de la transició i l’arribada de la democràcia caricaturitzant els personatges que van protagonitzar aquells anys. La sala està dividida en diverses seccions dedicades a les publicacions en les quals va treballar, entre les quals es troba EL PERIÓDICO.

Aquí podem passar una bona estona veient tota mena de vinyetes que ironitzen sobre l’educació durant el franquisme amb un nen amb llàgrimes als ulls i el globus terraqüi substituït pel mapa d’Espanya, sobre el trio de les Açores (amb els ulls pixelats i al costat d’un esquelet) o la clàssica imatge del Lute detingut on el popular bandoler és substituït per Nixon o Aznar. Pel seu lúcid pinzell van passant els personatges i situacions de l’època com Tarradellas, convertit en regal dels Reis Mags; Lluis Llach rebent una puntada de peu de la democràcia; els Autos de xoc de les atraccions d’ERC, Interlocutòria Determinació o la reconversió de Marx i Lenin a l’oficina de l’atur.

També n’hi ha més poètics com el poeta Rafael Albertí en una barca o Tàpies reconvertit en Velázquez però la política predomina amb un falangista sense cap per celebrar un any sense Franco, Aznar d’escolà al costat d’un soldat buscant les armes de destrucció massiva o el barco real Bergant V seguint l’estrella no dels Reis Mags sinó de La Caixa (publicat a EL PERIÓDICO) i la denúncia amb un toro amb escopetes a les astes disparant a Sant Fermí. En aquest espai també poden veure’s alguns dels seus dibuixos digitals en pantalles de vídeo així com part dels seus Microclips, vinyetes animades curtes sobre temes d’actualitat que va crear per al Telenotícies Migdia el 1984.

Dels escenaris al carrer

La segona secció és Creació d’un llenguatge escènic i és que, entre el 1972 i el 1980, va revolucionar l’escenografia teatral fugint de la seva tradicional funció decorativa per convertir-la en més funcional i, per si no fos prou, la va complementar amb originals vestuaris i màscares que van contribuir a la seva riquesa visual. Aquí podem veure la cadira de colors o la calaixera amb diferents utilitats que va idear per a una versió d’Ubú Rei al Cercle Catòlic de Gràcia, la màscara per a L’Odissea de Els Joglars i esbossos, dissenys de personatges, dibuixos i cartells per a altres obres.

El carrer és nostre: tradició i innovació pren com a referència la famosa frase de Fraga Iribarne («el carrer és meu») per donar-li la volta i convertir-la en una propietat del poble. Aquí veurem la seva activitat en la cultura popular i festiva a la recerca de la recuperació de les llibertats perdudes. Guillén va col·laborar amb múltiples comparses en carnavals amb motius picassians, en màscares o capgrossos i altres dissenys homenatjant l’artista, al seu Guernica, a l’Arlequí i altres elements característics del pintor. Va participar activament al Carnaval barceloní del 1985, a l’Expo de Sevilla del 1992, a la inauguració de l’Eurobàsquet del 1997 o al Grec del 2001, en molts casos al costat de Comediants, companyia amb la qual ha col·laborat en múltiples ocasions. Especialment interessant és el racó dedicat a la Gala dels Max del 1999 que van organitzar conjuntament i on es mostra una màscara il·luminada, el vestuari de personatges com la ballarina o el prestidigitador, el seu quadern de treballs i fotos de l’escenari.

Teatre i òpera

Orientar-se en l’àmbit Teatre i Òpera resulta una cosa complexa, ja que ens veiem obligats a donar voltes per l’espai sense seguir un camí prefixat. Està dividit en subseccions per obres, cada una d’un color diferent, però és fàcil perdre’s. En aquests dos gèneres va poder consolidar un llenguatge propi amb el seu treball a l’espai escènic, les màscares, el vestuari i tota mena d’artefactes ja des d’un dels seus primers encàrrecs, L’espantu (1979). Però també en una espectacular Flauta màgica al Liceu, de la qual podem veure grans quadros i maquetes de personatges com el bou, l’estruç, el cocodril, el lleó o un ocell, El llibre de les bèsties per mitjà d’esbossos dels animals, fotos o escultures o Les meravelles de Cervantes.

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Actors, actrius a escena és un racó d’aquest espai dedicat als nens perquè participin en un taller interactiu, una espècie de teatre de guinyol entorn de La flauta màgica i elements inspirats en Picasso o Leger. Seguim el recorregut per la seva obra operística i ens sorprèn l’original vestit que va inventar a partir de famosos quadros de Picasso, Dalí, Velázquez, Goya o la popular Mona Lisa. També destaquen les seves creacions per a La Cenerentola al Liceu amb els seus esbossos de personatges o el seu cavall, La italiana a Alger, amb Mustafá i el tigre, o El barber de Sevilla.

Treballs com a pintor

Per acabar podem repassar la seva obra com a pintor, molt menys festiva i més seriosa, però igualment molt original. En alguns casos pretenia reinventar els quadros d’altres autors com Picasso, Velázquez o Goya, així com a la seva última sèrie, Miralls, amb què intentava donar una visió tridimensional. També destaquen els retrats d’artistes pintant o un autoretrat seu, tres ballarines inspirades en Degas o el bust de la dona marinera amb botons d’àncores en lloc de mugrons. Un complet recorregut per l’obra d’un gran artista que és molt més que un ninotaire.