Una comèdia critica el poder dels diners

Els diners van néixer com un mer instrument per facilitar l’intercanvi quan la fórmula del canvi es va demostrar insuficient. Però amb el temps s’ha convertit en una mica més pervers, la vara de mesurar de la societat, permetent que l’ambició desmesurada d’alguns provoqui grans desigualtats. El voraç capitalisme ha contribuït que ara, en format físic o virtual, continuï sent l’amo del món. I recordem que, com deia Jeremy Irons a la pel·lícula Margin call: «Els diners són només trossos de paper amb dibuixos perquè no hàgim de matar-nos els uns als altres només per menjar». La Sala Fènix acaba d’estrenar una comèdia que qüestiona la seva importància i destapa, entre somriures, algunes pràctiques reprovables. El seu títol no pot ser més explícit: ‘Money’.

L’obra ha sigut creada per Sergio López i protagonitzada pel català Albert Requena i el xilè Felipe Cabezas, un tàndem que interpreta una desena de rols repartits en tres històries que es van alternant, a més d’altres breus aparicions de personatges sorpresa. A l’escenari hi ha un sofà, una taula i una cadira amb rodes d’oficina, diverses cadires més on es troba el vestuari que utilitzaran més endavant, així com un petit armari multiusos que utilitzaran per representar tant una caixa forta com una nevereta. Els mateixos actors van variant tots els elements al llarg de l’obra per identificar els respectius escenaris. Al principi apareixen asseguts al sofà vestits de negre impecable i ens miren...

¿Qui és l’atracador?

La primera història, i la central, explica com el José, un home humil, un xilè sense recursos pretén cometre un atracament en una sucursal bancària. És una bona persona angoixada per la seva situació econòmica que es decideix a fer aquest pas com a última solució. El seu interlocutor serà un empleat de banca, el Manu, una mica imbècil i fidel a l’empresa per a la qual treballa. Un fet inesperat provoca que el que inicialment era un simple robatori es converteixi en un segrest amb un ostatge, que la policia intervingui i que hagi de negociar amb ella.

En el fragment més punxant, el treballador del banc es justifica explicant que la gent ha perdut la confiança en ells. Però també n’explica els motius, ara l’únic que els preocupa no és vetllar pels diners dels seus clients, sinó vendre’ls nous productes financers (el risc que assumeixin els és bastant igual), ja que van a comissió, tant vens, tant vals. Mostra com els ensinistren com si fossin un exèrcit, els comparen amb els vampirs que et treuen la sang o expliquen com s’aprofiten sense escrúpols de la ingenuïtat de les àvies. ¿Qui és l’atracador?

Un dels moments més divertits mostra les sensacionalistes entrevistes d’un programa televisiu que recull declaracions dels amics del segrestador així com de veïns i transeünts. Però també hi ha breus aparicions de personatges que separen escenes com un presentador televisiu amb un aire a Matías Prats o l’hostessa d’un sorteig.

L’excés també és perjudicial

Els següents protagonistes són dos companys de pis. Un d’ells és un publicista que es guanya bé la vida, mentre que l’altre és un estudiant d’Humanitats bastant gandul que es passa la vida gorrejant al seu amic i jugant a la consola. Malgrat les seves diferències es porten bé, però tot canvia quan descobreixen que els ha tocat una grossa en un joc d’atzar. Planegen fer viatges, visitar illes exòtiques i repartir els seus diners entre la família.

La seva inicial alegria i ganes d’explicar-ho a tothom canvia per preferir el silenci i quedar-s’ho tot per a ells mentre apareixen la desconfiança i les sospites. El missatge ve a ser que tan perjudicial és la falta de diners com l’excés, que es tradueix en una ambició desmesurada i un egoisme desconegut.

Els diners maten

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

El tercer escenari és una sala d’espera. Aviat descobrirem que es tracta del lloc on pararan els difunts mentre es decideix el seu destí. Allà es troba un executiu agressiu que s’ha dedicat tant a la feina que ha oblidat la seva dona i el seu fill. Explica els trucs financers que fa servir i com l’alegra que hi hagi una crisi com l’actual per jugar amb el vertigen d’aconseguir més i més. El seu interlocutor és un home de família adinerada que lamenta que els seus només s’hagin preocupat per com acumular diners, l’únic que els importa. Aquí la lectura és clara: els diners maten.

Tota l’obra transcorre entre referències òbvies, del Money de Pink Floyd a El lobo de Wall Street de Scorsese, i les tres històries conclouen amb desenllaços inesperats que pretenen posar en dubte el valor dels diners, els mètodes per aconseguir-ho i les conseqüències que provoca. Això sí, entre somriures desgreixants que fan més digerible el drama que amaga a l’interior. I és que, com deien a Cabaret, els diners fan que el món giri... però no sempre per bé.