El món vist per un cavall

Els éssers humans estem molt acostumats a creure’ns el centre de l’univers, pensar que som els amos del món i a dominar la resta d’espècies del planeta. Però si ens miréssim a un mirall o des dels ulls d’algú diferent potser ens espantaríem del nostre comportament, la nostra supèrbia i la nostra prepotència. Aquesta és la intenció de l’actor i autor Maurici Biosca, que pretén que ens fiquem a la pell d’un cavall per reflectir-nos. El seu muntatge Si això és un cavall, que pot veure’s al Teatre Gaudí, neix de l’experiència pròpia després de conviure més de deu anys amb cavalls lliures.

L’escenari està únicament ocupat per diversos instruments de fusta, una escala, capses de cartró i un rectangle central. El protagonista vesteix una caçadora, un gorro i uns pantalons amb butxaques i, des del primer moment, es converteix en un cavall, mentre que els espectadors som la resta del ramat als quals explica la seva història. Taloneja fortament a terra per imitar els seus passos i ens explica que ara està en un box al costat de tots nosaltres però hi va haver un temps en què tot era diferent.

La llibertat enyorada i el maltractament animal

Va néixer en llibertat en un bosc sense murs ni parets i enyora l’herba fresca, ja que ara no li queda més remei que menjar la palla i el pinso que li donen. Puja a l’escala per recordar quan vivia dalt d’un turó, renega de la terra asfaltada, fa un joc de paraules sobre com la seva nova missió és participar en concursos i «competir / com patir», així com critica que els posin un nom sense comptar amb el seu consentiment.

Parla dels diferents tipus de doma i es queixa de tots els elements que els homes els posen per poder muntar-los: les brides, la cadira, etcètera, i assegura que fan mal, i també explica com adaptar-se a les ferradures que els introdueixen. També denuncia el maltractament animal a les mal anomenades festes populars, des de les corrides de toros a algunes tradicions locals salvatges com llançar cabres des d’un campanar i recorda amb carinyo les diferents tribus d’indis, els únics que van saber tractar els cavalls amb respecte.

Del malson a la ironia

Pateix un malson en el qual es converteix en home i, com a tal, s’obsessiona per acumular coses, tot i que no les necessiti, pel simple fet de tenir-les. Renilla, esbufega, trota i recorda quan la pluja queia sobre la seva pell, quan el seu sostre era el cel, enyora pastar, està fart de donar voltes pel mateix lloc i defineix l’esquellot com el «GPS dels animals». També lamenta que els facin participar en competicions de salts en les quals ha de saltar obstacles elevats i, si frena perquè té por de no poder superar-los, li donen cops.

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Un dels moments més enginyosos de l’espectacle és quan comenta la mania dels humans de tancar-ho tot en caixes, des de les seves pròpies cases als cotxes, i ironitza sobre els diverses denominacions que utilitzem com a caixa forta, caixa de canvis, les urnes en les quals votem o els fèretres en els quals ens enterrem i aprofita per llançar una indirecta la Caixa. Visita el veterinari per descobrir els seus trastorns i en un últim moment decideix, mai millor dit, agafar les regnes de la seva vida.

Per reflexionar

És un espectacle amb un artista entregat a la defensa de la causa animal que pretén mostrar l’absurd de molts comportaments humans, l’injustament que tractem, per exemple, els cavalls, tancant-los en espais tancats, restringint la seva llibertat, domesticant-los per al nostre entreteniment. Donem per assumit que ha de ser així per al nostre gaudi, però potser no pensem en el seu punt de vista, en el seu sofriment, en la seva solitud. Maurici Biosca es transforma durant alguna cosa més d’una hora en un equí altaveu perquè sentim els seus pensaments i reflexionem sobre les seves penúries. És, com aquella pel·lícula dels 70, Un hombre llamado Caballo, i té molt a explicar. Només demana que l’escoltem atentament.