CREATIVITAT EN CONFINAMENT

El primer museu d''art covid'

Tres publicistes de Barcelona creen a Instagram un museu d'obres nascudes en quarantena. ¿El seu denominador comú, a part de mascaretes i rotllos de Scottex? «Tots ens hi veiem reflectits»

Ana Sánchez

El primer museu d''art covid'

Un tipus s’obre la gavardina amb dissimulació de pel·li d’espies de sèrie B i ensenya com si fos estraperlo una filera de paper higiènic que ni el Mercadona en els seus temps precoronavirus. Fins i tot La Gioconda somriu ara abraçada a un grapat de rotllos. Ni tan sols se salva ‘La creació d’Adam’ –aquells dits divins gairebé fregant-se– sempre que hi hagi sabó de mans pel mig. Mira, allà hi ha Julie Andrews, pletòrica entre les muntanyes nevades de ‘Somriures i llàgrimes’. No deixa de somriure al ser detinguda per dos policies amb mascaretes.

Un se sent una mica Charlton Heston al final d’‘El planeta dels simis’. El món que coneixies apareix de cop davant dels teus ulls en versió confinada: embolicat en mascaretes i paper de vàter. Una apocalipsi de doble capa. Penja en tota la seva magnitud de les parets virtuals del Covid Art Museum (@CovidArtMuseum). «El primer museu del món d’art nascut en quarantena», resumeix la seva biografia d’Instagram.

 

L’han batejat com a «art covid». ¿Què té en comú a part de rotllos de Scottex? «Que tots ens hi veiem reflectits». Els ideòlegs del museu responen per videotrucada. Són José Guerrero, Irene Llorca i Emma Calvo, tres publicistes d’uns vint anys amb seu a Barcelona. Van inaugurar aquest museu virtual fa tot just tres setmanes al veure l’allau d’art que sortia fins i tot de sota dels posts d’Instagram. Ja reben entre 20 i 50 obres al dia. «És difícil comptabilitzar-les», esbufeguen. «Últimament s’està disparant molt».

 

Arriben dels EUA, Austràlia, Egipte. Els les envien a través de l’etiqueta #covidartmuseum, per ‘e-mail’ (covidartmuseum@gmail.com), a través de missatge directe d’Instagram (@CovidArtMuseum) o simplement n’hi ha prou d’etiquetar-los. Així acumulen ja centenars de dibuixos, pintures, fotos, vídeos. Més de mig miler, segurament, calculen pel cap baix.

 

¿Som més creatius o només estem més ociosos? «Ara hi ha més temps per reflexionar», diu el José. «Hi ha més coses per dir», afegeix la Irene. «I és molt fàcil compartir aquest tipus d’art», justifiquen. En quarantena –quina ironia– «estem més connectats que mai».

Hi ha qui dibuixa als vidres de les finestres, fins i tot sobre el paper de vàter. Alguns utilitzen drons per poder fer retrats fins i tot en quarantena. Es veuen abraçades embolicades en plàstic. Petons amb gust de mascareta. Natures mortes amb lleixiu. Finestres amb horitzons cristal·lins. Persones amb pell d’estampat de sofà. Mapes de metro que s’ajusten a la mobilitat en quarantena: del dormitori a la dutxa, de l’ordinador a la nevera. Pròxima parada: el balcó.

«El contingut varia moltíssim –explica l’Emma–. Hi ha gent que ho enfoca de manera positiva, més còmica, gent que ho viu com un drama. Gent que parla d’amor». Però totes les obres tenen el mateix denominador comú: qualsevol que les veu –d’aquí a la Xina– esbufega i assenteix. «És una de les poques vegades en el món en què tots estem ficats en la mateixa circumstància –diu el José–. Per això aquest projecte funciona bé –justifica l’èxit–. Un dibuix dels EUA l’entén algú d’Andalusia».

 

¿Què esperen d’aquest museu? «Quedarà com un arxiu –apunta el José-. Ajudarà a veure el que va sentir la gent». «Com es va expressar, sobretot», puntualitza la Irene. Potser desemboca en una exposició física. «És el que més ens agradaria», assegura l’Emma.  Assaborir art en quarantena mentre ens freguem compulsivament els colzes.