'El hombre invisible' i 6 pel·lícules més d'éssers incorporis

Els humans sempre hem somiat amb la invisibilitat, la capacitat màxima per fer el que vulguem i no retre comptes dels nostres actes; i aquest anhel de llibertat total ha estat reflectit en la ficció al llarg dels temps, de Perseu a Harry Potter. En tot cas, qui més va fer per convertir-lo en un arquetip va ser l’escriptor H.G. Wells, gràcies a una de les seves obres més cèlebres, ‘L’home invisible’ (1897).

L’arribada als cines d’una nova actualització del relat –protagonitzada per Elisabeth Moss, en la pell d’una noia que, després de l’aparent suïcidi del seu ex, arriba a convèncer-se que l’home continua viu, tot i que ningú el pot veure– és una bona ocasió per recordar algunes de les més icòniques.

1. ‘El hombre invisible’ (1933)

La pel·lícula en què s’inspiren totes les altres, i la més pròxima al llibre de H.G. Wells. Un científic aconsegueix el superpoder del títol i, a canvi, perd el cap, i comet crims com l’assassinat del seu millor amic i el descarrilament d’un tren de passatgers. Malgrat la seva inconfusible foscor, la pel·lícula aconsegueix capturar el tipus d’eufòria i excitació que probablement proporcionaria ser invisible. Considerant la seva data d’estrena, els seus efectes especials continuen resultant enlluernadors, especialment en la icònica escena en què el protagonista es treu les benes de la cara i revela que a sota no hi ha res.

---

2. ‘La mujer invisible’ (1940)

És més una comèdia d’embolics que una pel·lícula de terror, i demostra que la premissa de la invisibilitat pot ser tonalment molt versàtil. Explica la història d’una imponent model que es torna invisible gràcies a un dispositiu especial inventat per un vell professor, que haurà de mantenir fora de l’abast d’uns mafiosos que planegen utilitzar-lo per a finalitats terribles. Quan dona a llum el seu nadó, la dona descobreix que el seu do és hereditari.

---

3. ‘El espía invisible’ (1942)

Se centra en el net de l’Home Invisible, abordat per un quartet d’agents de les potències de l’Eix ansiosos per obtenir la fórmula del sèrum llegendari. En lloc de donar-los-hi, el protagonista es fa invisible, s’infiltra a l’Alemanya nazi i es converteix en l’espia més valuós dels EUA. En altres paraules, la pel·lícula proposa una variació oportuna i lògica de l’arquetípic personatge. Al cap i a la fi, ¿qui pot ser més bon espia que algú que els altres no poden veure?

---

4. ‘El invisible Kid’ (1988)

La seva estrena probablement va fer que el bo de Wells es regirés a la tomba. És la història d’un noi que utilitza la invisibilitat per contemplar les noies quan es dutxen i per venjar-se dels perdonavides de l’institut fent-los males passades. En l’escena més gloriosa de la pel·lícula, l’heroi es cola al despatx del director i deixa escapar una gegant flatulència.

---

5. ‘Memòries d’un home invisible’ (1992)

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

No es basa en el llibre de Wells, sinó en una novel·la de H. F. Saint i, tot i que probablement sigui la pitjor pel·lícula de John Carpenter, això no li ha impedit convertir-se en obra de culte. Destaca sobretot per la seva manera de detallar el funcionament de la invisibilitat, particularment en l’escena en la qual es pot veure el fum d’un cigarret dins dels pulmons del personatge del títol. Així mateix, Carpenter recorre a un efecte semblant quan mostra el protagonista menjant i bevent. En el seu dia, els efectes visuals que va utilitzar van ser considerats revolucionaris.

---

6. ‘L’home sense ombra’ (2000)

A causa del seu descobriment, el científic que la protagonitza es torna violentament inestable, cosa que l’empeny a l’agressió sexual i l’assassinat. La pel·lícula no només introdueix algunes idees noves en el gènere, especialment l’ús de tecnologia tèrmica per rastrejar una persona que no pot ser vista, sinó que el director Paul Verhoeven suggereix que el poder de la invisibilitat ens convertiria en esclaus dels nostres instints més primaris, i ens dotaria d’una sensació d’impunitat que ens faria increïblement perillosos.