'Súper Empollonas': comèdia escrita amb Z

Cada època té almenys una comèdia adolescent que li és definitòria. Els nois i noies dels 80 van tenir Aquel excitante curso (1982), El club de los cinco (1985) i Escuela de jóvenes asesinos (1988); els dels 90 va comptar amb Fuera de onda (1995) i Caramel assassí (1999), i la dècada passada va ser la de Chicas malas (2004) i Supersalidos (2007). I ara també Súper Empollonas s’incorpora a aquesta llista perquè, si d’una banda retrata aspectes universals sobre aquesta estranya edat primerenca en la vida de tota persona en què ho sabem gairebé tot i alhora absolutament res, d’una altra captura específicament la realitat de la Generació Z.

Des d’aquest divendres, dia 26, als cines, la pel·lícula convida a comparacions amb títols com Supersalidos, Movida del 76 (1993) i la recent Lady Bird (2017), i inclou seqüències que resultaran familiars a tot aquell que estigui versat en la gramàtica del cine teen. Però l’actriu Olivia Wilde aconsegueix dotar la seva opera prima rere la càmera d’una personalitat del tot autònoma.

Les seves protagonistes, Molly (Beanie Feldstein) i Amy (Kaitlyn Dever), han passat els anys d’institut tancades a la biblioteca, i gràcies a això han aconseguit sengles places a dues de les millors universitats. Però el seu món s’enfonsa quan descobreixen que la resta d’estudiants, que no van renunciar a anar a festes, també aniran a bones facultats; i llavors acorden dedicar la seva última nit juntes a disfrutar de cop de tota la diversió que han passat tant temps evitant.

En altres paraules, Súper Empollonas és una pel·lícula sobre els perills d’etiquetar la gent; res a veure amb El club de los cinco, que va establir la taula periòdica dels arquetips adolescents: el rebel, l’atleta, l’estudiós, la reina del ball i la friqui.

Qüestió de gènere 

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Des de l’estrena d’American Graffiti (1973) les històries sobre joves que decideixen muntar-se la festa definitiva abans de graduar-se s’han convertit en un gènere en si mateixes. En tot cas, majoritàriament han sigut ficcions eminentment masculines en les quals la dona sovint funciona com un objecte sexual; a tall d’exemple, hi ha títols com Risky business (1983) o fins i totAmerican pie (1999) –protagonitzada per un grup de nois disposats a perdre la virginitat tant sí com no–.

Però la nova pel·lícula no només és nova per aportar una perspectiva femenina sinó, sobretot, perquè posa en el focus una adolescent lesbiana sense necessitat de posar èmfasi en la seva sexualitat; no ha passat tant temps, al cap i a la fi, des que Chicasmalas va retratar el lesbianisme com una cosa vergonyosa i destructiva, i molt menys des de tots aquests acudits lèsbics que trufaven Dando la nota (2012). Súper Empollonas captura l’esperit d’una generació que defuig divisions de gènere i definicions rígides de la seva sexualitat, i també en aquest sentit fa que comèdies adolescents prèvies semblin antiquades.