'Los muertos no mueren': zombis com nosaltres

Siguem clars: una comèdia de zombis dirigida per Jim Jarmusch pot generar escepticisme. Tant per fer riure com per espantar l’espectador cal mantenir-lo en tensió, expectant davant l’acudit o l’ensurt que podria arribar en qualsevol moment; i Jarmusch, en canvi, és el gran cineasta de la laxitud dramàtica, els temps morts i l’emoció creada a partir de la falta de drama. I sí, en part potser per aquesta discrepància, Los muertos no mueren és una obra menor en la filmografia del d’Ohio: el fet de no convertir la fi del món en una font d’estrès –es limita a veure com passa– la converteix en un esdeveniment únic.

Aquí l’apocalipsi zombi es produeix perquè la Terra ha sortit del seu eix. ¿I per què? Per l’anomenat “fracking polar”, que en realitat és una metàfora de la idiotesa moral i de la cobdícia capitalista que ens fuetegen. Sigui com sigui, una cosa així hauria d’alarmar la humanitat; però els habitants de Centerville, el poblet on passa l’acció, pequen de falta de vitalitat pròpia d’uns zombis que encara no s’han pres la molèstia de morir-se. Entre ells destaquen dos policies: el cap (Bill Murray) espera que la plaga es reverteixi per si sola; el seu assistent (Adam Driver) està convençut que «tot acabarà malament».

Quan els seus veïns morts comencen a reanimar-se, resulten estar àvids no tant de sang i fetge com de luxes quotidians com la wifi, el bon cafè i el chardonnay. Dit d’una altra manera, ‘Los muertos no mueren’ té una idea de fons –que l’afany consumista ens ha convertit en despulles– no gaire original, ja la va desenvolupar George A. Romero a ‘Zombi’ (1978). Així mateix, no és una pel·lícula especialment sagnant o aterridora.

Fa la sensació que Jarmusch l’ha utilitzat com a excusa per reunir un grapat d’amics i fer-los desfilar per la pantalla –Tom Waits, RZA Iggy Pop, Tilda Swinton com a propietària d’una funerària que fa de samurai–, en la pell de personatges que són conscients que viuen dins d’una pel·lícula de Jim Jarmusch.

Una pel·lícula amarga 

Notícies relacionades

Un Nadal de joguina

Un pessebre de muntanya al Bages

Al final la pel·lícula es veu envaïda per un aire de funesta desolació. És una pel·lícula notablement amarga, especialment si considerem que en el passat el director sempre s’ha mostrat molt afectuós amb les idiosincràsies humanes i que aquí, en canvi, es mostra convençut que mereixem la nostra pròpia extinció. I no passarà gaire temps abans que ens vegem obligats a recollir els fruits de l’arrogància, la cobdícia i l’estupidesa que hem sembrat. Preparem-nos perquè, sí, tot acabarà malament.