'Un, ningú i cent mil': Festiu i gustós joc de miralls

Vitangelo Moscarda és un home amb una vida sense complicacions fins que un dia la seva dona, Dida, li diu que té el nas una mica tort. Es podia haver estalviat aquest gest de sinceritat. Ell ho ratifica davant un mirall, i això li provoca un rampell cyranesc que fa que es qüestioni la seva plàcida vida –viu de rendes d’un pare banquer– amb una crisi d’identitat d’aquelles que pinten malament. Així, per exemple, fracassa en el lloable intent de treure’s l’etiqueta d’usurer que li ha posat la gent del seu entorn.

En Vitangelo i la Dida són els dos personatges principals d’’Un, ningú i cent mil’, la novel·la del dramaturg i narrador Luigi Pirandello, publicada el 1927 i última de la seva trajectòria. Una obra de llarga gestació i que va ser, d’alguna forma, el testament de l’escriptor de ‘Sis personatges en cerca d’autor’ i Nobel de literatura el 1934. Pirandello va traspassar els cànons teatrals de la seva època i també va tenir èxit en la seva faceta narrativa.

El que va ser un primer esbós el 2017 per al festival ‘Escenes de filosofia i teatre’, que impulsa la productora La Perla 29, s’ha convertit ara en un muntatge teatral estrenat a la seva seu, la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Els mateixos protagonistes d’aleshores, el director Ferran Utzet i els intèrprets Marc Rodríguez i Laura Aubert, s’han capbussat en l’extens univers pirandellià per portar al terreny de la tragicomèdia –no exempta de farsa i de guinyol– els apunts erudits de l’autor sicilià sobre la qüestió de la identitat. A Utzet li ha correspost la minuciosa feina d’aixecar la dramatúrgia a partir d’aquest abundant material narratiu.

En aquesta missió, el director ha espremut al màxim les possibilitats teatrals del joc de miralls de la novel·la. Comença amb els dos personatges, arriba fins als mateixos espectadors i acaba amb projeccions de Charlot, Mr. Bean o Tom Cruise i Nicole Kidman a ‘Eyes wide shut’, l’últim film de Stanley Kubrick. Una bona amanida. Utzet també eleva sense dissimular-ho les situacions còmiques a què es veu abocat l’atribolat Vitangelo Moscarda.

Fins al ‘Yo soy aquel’

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

El director no podia trobar millor parella per a aquesta intenció. Laura Aubert és una pallassa enorme, amb una inacabable paleta còmica a les mans, i que desperta el somriure a un enterrador. Ho demostra en la primera part quan despatxa una àmplia llista de personatges, i també brilla de forma més continguda en la segona quan s’intercanvien els rols. Rodríguez, mentrestant, protagonitza una allau de paraules en l’arrencada i després se sent a la seva salsa quan li toca el catàleg de rols més histriònic.

Perquè la festa sigui completa, no hi falta una variada banda sonora. ¿Algú s’imaginava que el ‘Yo soy aquel’ de Raphael podia acompanyar una peça de La Perla? Doncs sí. I de tancament, el ‘Libérate’, de Rafael Conde, el Titi. Tampoc hi falta George Michael i el gran ‘Voglio vederte danzare’ de Franco Battiato, aquest molt més en sintonia amb el que es podia esperar de la playlist. I el que mai perd ‘Un, ningú i cent mil’ és l’inconfusible aroma perla de les obres de la productora que dirgeix Oriol Broggi.