'Cuatro manos': El dolor és un fantasma venjatiu

La segona pel·lícula de l’alemany Oliver Kienle no és el típic ‘thriller’ de venjança. La seva premissa, patentment absurda, posa el focus en una dona que d’una banda està decidida a venjar-se pels brutals assassinats dels seus pares, ocorreguts 20 anys enrere, i per un altre intenta evitar que aquesta 'vendetta' es produeixi. No té sentit, però el tindrà.

En la seva despietada seqüència inicial, 'Cuatro manos’ ens presenta dues nenes que toquen el piano a duo quan un parell d’intrusos irrompen a la casa familiar. Les nenes amb prou feines tenen temps d’amagar-se sota d’un sofà, des d’on són capaces de veure amb tota claredat com la seva mare és apunyalada fins a morir. La més gran, la Jessica, cobreix els ulls de la petita, la Sophie, i li xiuxiueja a l’orella una promesa: sempre la protegirà. Està tan preocupada per salvar la seva germana d’uns records nocius que s’oblida de salvar-se a si mateixa.

Dues dècades després, la Sophie s’enfronta a una audició que podria proporcionar-li una prestigiosa beca per estudiar música. Mentrestant, el ja precari equilibri mental de la Jessica s’acaba de trencar  al conèixer-se que els dos responsables de la seva orfandat han sortit de la presó. La notícia provoca una confrontació entre totes dues, que conclou en un tràgic accident en el qual només la Sophie sobreviu. Al principi, la jove experimenta una sensació d’alleujament; per fi podrà viure lliure de la paranoia sobreprotectora de la seva germana. Però no tardarà a ser víctima del que sembla ser una possessió violenta en mans de l’esperit  de la seva germana.

Sensació de paranoia

Notícies relacionades

Montbau llueix arquitectura a ‘Mamífera’

L’amagatall de Judit Neddermann

L’objectiu de Kienle és mantenir la tensió en un ascens gradual a mesura que la trama avança, i el compleix fent que ni els personatges ni nosaltres, els espectadors, estiguem segurs de si la naturalesa del que passa és sobrenatural o psicològica; perquè si per moments sembla evident l’existència d’un ens fantasmal, n’hi ha altres en els quals fa la sensació que la Sophie simplement ha perdut la raó.

La pel·lícula recorre a elements visuals per intensificar la sensació de paranoia però, això sí, els combina amb un sofisticat ús de la quietud i el silenci, i així mateix pren girs que podrien ser considerats mera gimnàstica argumental i els dota d’una textura malenconiosa i una sorprenent profunditat psicològica o emocional. Com a resultat, el que podria haver sigut una simple col·lecció d’ensurts funciona millor com a reflexió sobre els efectes del trauma i de les ferides incurables que provoca, i un cant a la resiliència humana davant del pànic, l’horror i la destrucció.