'Hàbitat (doble penetració)': l'aparador de l'existència

El títol pot despistar, però no es confonguin. Hàbitat (doble penetració) . Exhibeixo, per tant existeixo. Vet aquí el nou plantejament filosòfic dels i la generació Z (del qual no es deslliuren alguns grans) que liquida el principi cartesià del “penso, per tant existeixo” erigit en pedra angular del racionalisme. 

A partir de textos propis i aliens,l'actor, director i dramaturg Roger Torns (Barcelona, 1988) ens ofereix un deliberadament dispers i fragmentat retrat d'aquests joves abocats a exposar la seva biografia per sentir-se part d'aquest món. Per sentir-se acceptats. L'experiència –mòbil en mà– passa sempre per la mirada aliena, també per a l'espectador, que és convidat a fer fotos i penjar-les a Instagram. No hi ha vida més enllà de la que es projecta i comparteix.

L'obra, concebuda com a treball de final de carrera i guanyadora del cicle de creació escènica DespertaLab’18, ha donat aire fresc a la cartellera des de la vitrina de la Sala Atrium. L'originalitat formal és un dels seus mèrits més grans, amb els actors rere un plàstic transparent –a tall d'aparador o pantalla– que aprofitaran, molt oportunament, com el seu particular mur de lamentacions. 

La caòtica dramatúrgia de vides creuades està perfectament justificada partint de la “desnarrativització general del món” pregonada pel pensador sud-coreà Byung Chul Han. El líder contra el capitalisme digital, autor de , ha inspirat Torns, que dirigeix amb molt bon ritme i intensitat el jove elenc. 

Moments de gran potència i tensió esquitxen aquest collage demolidor. En escena apareixen tres noies (Georgina Latre, Diana Gómez i María Hernández) i dos nois (Jaume Viñas i Rafa Delacroix), amb els seus , tauletes i ordinadors, exposant-se com maniquins en aquest hàbitat digital que ens engoleix i esclavitza. Un hàbitat on els cossos –“jo soc les meves mamelles”, crida una; “la bellesa no és bellesa”, rapegen a cor– han relegat a la imaginació els afectes, el contacte humà, el pensament... 

BUIT I SOLITUD

Notícies relacionades

La vida de Prat de la Riba vista a la seva casa natal

El punt més perfecte de la Torre d’Oristà, segons la gran promesa del folk Ferran Orriols

El quadre és desesperançador: del entronitzat que anuncia el seu suïcidi en directe (formidable Viñas) a les joves incapaces de relacionar-se i la solitud del . On porta aquesta obscena exhibició i el consum tecnològic? Assistim al recorregut narcisista cap al no-res que condueix a la depressió i el nerviosisme, al buit, la incomunicació, les libidos insatisfetes per la pornografia omnipresent, la dependència, l'apatia sedentària... 

Éssers perduts sense tronc ni arrels que reclamen atenció. “No sé qui ets. I jo tampoc”, resol lapidari un dels personatges d'un muntatge que atrapa també la parròquia més jove, amb una necessària denúncia d'aquesta bogeria exhibicionista.