Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte dEl Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

DONES AL PODER

Repòquer de dames a Mossbank Road

Sílvia Munt dirigeix Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat en una comèdia sobre l'amistat

Imma Muñoz

Repòquer de dames a Mossbank Road

ALBERT BERTRAN

Fa un parell d’anys, a les mans del productor Josep Domènech hi va caure un text que el va fascinar. Explicava una història d’amistat incondicional, de la bona, protagonitzada per tres noies molt diferents que es coneixien a la universitat i acabaven compartint casa a la londinenca Mossbank Road. De seguida va pensar qui li agradaria que el dirigís. I ella, Sílvia Munt, qui li agradaria que el protagonitzés. «Anava llegint el text d’Amelia Bullmore i les tres figures se m’anaven fent corpòries –explica la directora–. No podien ser unes altres». Ho tenia tan clar, que va preferir esperar dos anys abans que renunciar a les Di and Viv and Rose del títol original que tenia al cap. Les agendes per fi van quadrar i des d’aquesta setmana Marta Marco, Cristina Genebat Clara Segura són 'Les noies de Mossbank Road'. L’espera ha valgut la pena.

TORNAR ALS 18

Totes tres han fet els 40, però no els ha sigut difícil recuperar les noies de 18 que es menjaven el món, com les tres protagonistes. «Aquesta noia segueix estant en algun lloc de nosaltres. Almenys, jo la porto, encara que el cos potser no m’acompanyi tant», somriu Genebat. Marco coneix bé l’experiència de compartir pis (va viure gairebé 10 anys amb el contratenor Xavier Sabata i l’actriu i dj Judith Farrés), però no és el cas de les seves companyes de repartiment, amb qui sí que té en comú una amistat que els ha posat les coses més fàcils sobre l’escenari. Di, Viv i Rose tenen una complicitat a prova de diferències de caràcter i de cops de la vida que havia de fluir, i evolucionar,  per la carretera de pissarra que constitueix l’escenografia de l’obra i en la qual elles van deixant el rastre del que viuen i les fa créixer. I can­viar. ¿Madurar?

«Als 18, la vida és una comèdia, i a mesura que et fas gran van apareixent els drames», explica Segura. Per això l’obra de Bullmore recull tan bé la cara i la creu de tota existència. «És una peça vital, gairebé epidèrmica, però, com que t’arriba emocionalment, després et fa pensar», resumeix Munt. «Caldrà veure-la més d’una vegada», havia dit Genebat en la presentació davant la premsa. «Espero que d’aquestes paraules la gent no dedueixi que és d’art i assaig», deia després una mica preocupada. No ho és. La profunditat del text de Bullmore no asfixia: cala perquè no es nota, perquè no pesa, perquè s’escorre per un somriure o per una llàgrima i es converteix després en reflexió. 

TRENCAR LA MITJANA

A l’escenari de la Villarroel es posa en joc, a més, un repòquer de dames: una obra escrita per una dona, dirigida per una dona i amb tres únics personatges en escena, tots dones. Explicant el món. Sencer. Masculí i femení. «En la primera línia som totes dones, però no és una obra de dones o per a dones: és una obra per a tothom, perquè el que explica és universal. Tots hem sentit que el paradís era possible, als 18 anys», diu Munt. No hauria de ser necessari explicar-ho (no ho seria si fos un projecte de cinc homes), però estem com estem i elles ho saben: femení encara és un adjectiu reductor. Així que Genebat hi treu importància («no volem posar el focus aquí»), mentre Marco reivindica que «ja està bé trencar la mitjana de tant en tant». I totes dues tenen raó, perquè, al capdavall, l’important és el que aquella mà guanyadora aconsegueix: un cant a la vida i l’amistat després del qual correràs a agafar el telèfon. Siguis home o dona. Si ets, simplement, amic.