Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte dEl Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

novel·la negra

Els assassins també estimen (i com)

Daniel Vázquez Sallés sacseja a 'Lena' amb la història d'amor de dos éssers d'una «amoralitat salvatge»

Imma Muñoz

Els assassins també estimen (i com)

RICARD FADRIQUE

Donem per fet que estimar estimar algú, estimar-lo de veritat, estimar-lo fins a les últimes conseqüències, amb generositat, sense esperar res a canvi, disposats al sacrifici, és un sentiment positiu i que només està a l’abast de persones exemplars. Doncs no. NO. I no solament pel que ens recorden els que s’han dedicat a desmuntar els perjudicials mites de l’amor romàntic, sinó pel que ens ensenya aquest llibre: que es pot estimar de forma virtuosa des de l’amoralitat més absoluta.

Daniel Vázquez Sallés (Barcelona, 1966) etziba un cop a les nostres convencions a 'Lena', la història d’un amor de diverses dècades entre una escriptora assedegada de reconeixement i un assassí professional tan assedegat d’ella que està disposat a saciar aquesta ànsia amb litres de sang.

Tot sorgeix amb una visió de platja i una frase: Lena, una aspirant a escriptora, apareixent davant els ulls fascinats d’un nen de 12 anys abraçada a un pseudointel·lectual amb ínfules que pot donar ales a la seva carrera; Lena, ja escriptora, rebutjant anys després aquell nen, ja home, amb crueltat lapidària: «Folles bé. Molt bé. Però mai perdo el temps amb gent amb una vida que no pugui ser convertida en literatura». ¿I hi ha alguna cosa més literària que matar per amor? Així que el nen/home abraça la pistola (i el ganivet, i el cordill de seda) sense cap més sentiment que la il·lusió d’abraçar-la un dia a ella.

COM VAMPIRS

Vázquez feia anys que tenia aquesta història al cap. Havien de ser una escriptora i un assassí professional. «M’interessen les persones que porten una doble vida. I tots dos ho fan». Ell, perquè necessita ser Martín, abúlic marit i pare de dos fills, per poder mantenir sa i estavi Knopfler, addicte a la sang i Lena; ella, perquè s’ha d’escapar de la realitat i habitar-ne altres de paral·leles per seguir creant. «La vida d’escriptor és això: estar immers en la roda de la quotidianitat (la parella, els fills, les factures) i evadir-te de tant en tant amb les teves històries». És en aquells moments quan l’escriptor porta la seva vida autèntica, com la porta Martín quan mata.

Lena

Daniel Vázquez Sallés (Alrevés)
240 págs. 20 € 

Als seus dos últims llibres va ressuscitar Franco i va recordar el seu pare, Manuel Vázquez Montalbán. En aquest torna a la novel·la negra.

«Evidentment, jo no soc un assassí professional», somriu Vázquez a la pregunta de què hi ha d’ell en el personatge. Evidentment, però alguna cosa hi ha, sobretot perquè ressonen paisatges de la seva infància («la imatge de la platja, amb l’intel·lectual d’elit i la joveneta també l’he vist jo», diu) i s’intueix que disfruta retratant les misèries del món literari (encara que assegura que no hi passa comptes) a través d’aquesta diva de la ploma i del món que gravita al voltant del seu melic. «Ella és tan amoral com Knopfler. De fet, són dos éssers d’un individualisme absolut. La seva única vida són ells dos. Són dos supervivents que es troben, i que es necessiten i s’alimenten l’un de l’altre com vampirs».

Vázquez no escatima cinisme en el retrat d’aquesta «amoralitat salvatge», encara que molesti. A qui llegeix i potser també a qui escriu. «No ha sigut fàcil, però no podia afluixar. En el dibuix dels personatges he fet un esforç de ferocitat total, perquè era el to que em demanava la història. Al final fins i tot he disfrutat adoptant aquesta visió de la vida tan crua, però és cert que ha dolgut», assegura. Tant, que diu que la novel·la l’ha deixat «esgotat» i amb la sensació que a partir d’ara s’ha de «reinventar». Esperem que s’oblidi de Knopfler.