El verdader amor fa olor de lavanda

Empar Fernández espera a l’estació de França, la mateixa que en la seva última novel·la, Hotel Lutecia, dona la benvinguda a Barcelona a l’André, un jove francès que en poc temps ha perdut la seva mare i el seu pare, l’Andreu. L’André persegueix la infància del seu progenitor pels angostos carrers del Poble-sec del 1969, tan diferents dels inabastables paisatges de la Provença natal del noi. 

L’André busca el nen que va ser un dia l’Andreu, el noi rebel que es va allistar al bàndol republicà, l’home orgullós que va pagar el seu compromís amb l’agonia de Dachau, la desferra humana que, desafiant tota lògica, va sobreviure a l’infern. L’André vol conèixer, vol entendre aquell pare de qui només sap que un dia va aparèixer a París sense cap més equipatge que un fred insubornable als peus i a l’ànima, i que va arribar a la Provença seguint l’olor de la lavanda. Se sent perdut i creu que la seva única brúixola és la veritat que Barcelona, per boca del seu avi Andrés, pot explicar-li. 

Empar Fernández no se sent perduda, almenys no com a escriptora, i confia poc en la veritat. «Està sobrevalorada –assegura–. Hi ha coses que és millor no saber. La meva novel·la anterior es deia 'Maldita verdad', i aquesta es podria haver titulat igual». La premia­da 'Maldita verdad' tancava un cicle de tres novel·les negres –o «gris asfalt», com sol definir ella aquests llibres tan enganxats a la cara més lletja de les ciutats i de les persones que les habiten– centrat en la culpa (les altres dues eren 'La mujer que no bajó del avión' i 'La última llamada', publicades, el 2014 i el 2015, respectivament, per Versátil).

Tot i que, potser, quan va posar el punt final a aquesta trilogia no sabia que també l’estava posant al gènere: a 'Hotel Lutecia' és la Història, i no el laberint de la ment humana, l’eix de la trama. «No va ser buscat –explica Fernández–. Em vaig creuar amb el Lutecia, i em vaig adonar que la seva existència resseguia els grans fets del segle XX». Inaugurat el 1910, les seves luxoses habitacions van allotjar mites com Picasso o Josephine Baker. Durant l’ocupació nazi va ser ocupat per l’Exèrcit major alemany, i quan aquest va ser derrotat va acollir, sota la supervisió de la Creu Roja, els supervivents dels camps de concentració, que arribaven al lloc buscant refugi i informació sobre el parador dels seus éssers estimats. 

Notícies relacionades

El dia de Reis que es viu a peu de fira

Celebra la nit de Reis amb sabor: cinc restaurants per demanar a domicili a Barcelona

«Em va interessar tant l’edifici que en vaig voler parlar a través de l’experiència d’algú que hi podria haver estat, un home atropellat per la Història». Aquest home és l’Andreu, el republicà que va vèncer a Dachau però que va estar a punt de ser derrotat per la pena. «Algú que toca fons i s’ha de recompondre. Perquè aquesta és també una novel·la de segones oportunitats», resumeix l’autora. I coral com la vida mateixa. 

FAMÍLIES D'ACOLLIDA

La Blanche, amb un instint maternal que ha sobreviscut al seu fill, mort prematurament; l’Alain i el Serafín, joves que no es poden permetre ser-ho; la Ginesa, viuda afligida «que té una altra novel·la ella sola»; la coratjosa i dolça Claudine... Amb la soledat de cada un d’ells en una Provença de misèria que lluita per tancar la ferida de la segona guerra mundial, Fernández construeix un cant a les famílies adoptives, a «aquelles persones que s’acullen i que estableixen llaços més forts que els de la sang», i que edifiquen el verdader amor al voltant de dones que fan olor de lavanda.