LA NIT

No és bar per a vells

Una ruta amb solera per aquests locals que hi són de tota la vida, però continuen omplint les seves nits d'ambient jove. Tavernes que semblen només destinades a la repicadissa de les fitxes de dòmino i són formiguers nocturns de 'hipsters' i púbers

Albert Fernández

No és bar per a vells

La gent es passa la vida amb les novetats a la boca. Però jo he recorregut Barcelona de banda a banda mil vegades i mai m’he sentit més a gust que en aquestes tavernes obertes des que Franco era corneta. Sovint les coses velles atreuen les joves: això pretenc explicar-vos. Bé, ja desvario i ni tan sols n’hem pres una.

Mentre ens posen la primera a La Ravala (La Lluna, 1), aquest nou temple ‘jovell’ ubicat en una peculiar cantonada de Ciutat Vella, us concreto de què va això. Es tracta de fer unes rondes per aquests bars vells que semblarien destinats únicament a la repicadissa de les fitxes de dòmino a l’hora de la migdiada, però que pel que sigui conserven aquest estrany fluid que fa que s’omplin de gent jove, especialment les nits del cap de setmana.

Per exemple, qualsevol divendres o dissabte pots sortir a mirar discos per Riera Baixa i trobar-te un ambient escalfadet i contagiós a La Ravala. Grups animats de gent de vint i trenta anys, que omplen les taules i la barra, sempre disposats a demanar una altra ronda, amb tendència al riure i a lligar, en una gresca que s’acaba de cosir entre la música enrotllada, la incommensurable simpatia del personal i aquestes gracioses banderoles amb figures del flamenc que onegen pel sostre. Per si fos poc, tenen unes truites de mil dimonis per parar el cop. Un d’aquests bars on cada gest assoleix la categoria de petit ritual, des de fer cua per al lavabo coneixent gent i xerrant amb les cames ben juntes, a demanar foc quan surts a fumar a la porta.  En veu baixa, que ja saps, els veïns.

Parlant de litúrgies, si et sembla encarem ja Joaquim Costa. Aquest nervi del Raval més gentrificat suma cada any alguna nova cocteleria ‘cool’, però per a nosaltres l’aposta segura sempre ha sigut Olimpic Bar (Joaquim Costa, 25B). El llamp tractor que desprèn el seu vell cartell d’anelles olímpiques, envoltat d’un tub de llum sense pretensions, sempre aconsegueix abduir-nos fins ben endins de la seva galàxia ‘retro’. Si no has estat mai a Olimpic, és que acabes d’arribar a la ciutat. I si acabes d’arribar a la ciutat, és probable que entris a Olimpic i no en surtis mai.

Olimpic Bar, una galàxia ‘retro’ a Joaquim Costa amb estudiants, guiris, friquis i moderns a la recerca d’un niu. / JOAN PUIG

El lloc és tan vell que ningú sap del cert des de quan està obert. L’última reforma es va haver de fer abans del 1992. Fora d’això, el local és tan especial que no li fa falta res especial. A l’Eric i la Jimena, els seus últims revitalitzadors, en va tenir prou amb posar unes bombetes vermelles sobre la barra d’inox, deixar encès un projector perquè el més despistat s’enlluerni veient Flaix Gordon lluitar a ritme de Pulp, i rematar la decoració kitsch amb colors vius, unes butaques per a confidències a l’entrada, el gran sofà del fons i alguns reflexos de llum titil·lant a la paret. La vida passa, i Olimpic Bar es continua rebentant cada cap de setmana amb bevedors solitaris, parelles intenses i qualsevol grup d’estudiants, guiris, friquis i moderns a la recerca d’un niu.

LO+

Sempre hi són.

EL-

De vegades, costa sortir-ne.

Caminarem una mica i ens airejarem. De passada saludem el paio que porta ara La Masia (Elisabets, 16), un altre fortí irredempt de l’antic fet modern. Pujant travessem l’Eixample, un octàgon de les Bermudes de bars ‘pijos’ i noves propostes, que malgrat tot conserva algunes velles fondes que es tornen formiguers nocturns de ‘hipsters’ i púbers. A vosaltres us encantarà el rentat de cara cuqui que li han fet a un clàssic com Casa Jaime (Consell de Cent, 222), perquè sou víctimes del modern sense ànima. A mi em fa una mica de mal, tot i que és veritat que s’està bé en aquest rotllo entre ‘lounge’ i celler. Un altre fortí és Cal Barrera (Enric Granados, 56), amb la seva terrassa a vessar de gerres enormes i nois d’institut. En portem unes quantes i ja et veig aquestes parpelles de Garfield. Però calma, ja gairebé som a Gràcia.

BIRRES A PREU DE GANGA

De camí trobem Bar Roure (Luis Antúnez, 7), taules de tota la vida i gran prosàpia en el servei, més una bullícia totalment actual. Una cosa semblant passa a Bar Bodega Quimet (Vic, 23) i en aquesta meravellosa estampida de moderns buscant ‘crushes’ de Tinder davant la porta d’aquest paradís atemporal que és Bodega Marín (Milà i Fontanals, 72). L’última parada la podem fer al Pietro (travessera de Gràcia, 197), on l’ús de colzes i la invasió de la vorera són gairebé reglamentaris. És difícil agafar tamboret en aquest refugi al mig de Gràcia, on la birra a preu de ganga revolta per igual nous bergants i gent que vol lligar granadeta, i hi prepondera la cridòria, l’entusiasme i les mirades confiades. En realitat, jo hi poso noms, però vosaltres ja coneixeu els vostres vells bars amb nous fulgors. Tanquen la persiana. No et preocupis. Aquí hi ha confi. Són de tota la vida. —

Temes: Bars