On Catalunya

Agafa pa i suca

Quan sortíem a sopar

Hi va haver una època increïble en què sopàvem llargament en cases de menjars atapeïdes i rèiem per les butxaques en una orgia d’aerosols

Quan sortíem a sopar
1
Es llegeix en minuts
Òscar Broc

En aquells temps, quan els oceans van separar l’Atlantis i va sorgir l’alba dels sols d’Àries, hi va haver una època increïble en què els barcelonins sopàvem fora. Només la gent gran ho recordem. I sempre ens prenen per bojos quan apel·lem a la nostàlgia i plorem l’efervescència d’un passat hedonista en què, quan es feia fosc, sortíem al món exterior més empolainats que la Castafiore, amb gana canina i molt sarau per cremar.

I sopàvem llargament en cases de menjars sorolloses, atapeïdes i incòmodes. I rèiem per les butxaques en una orgia d’aerosols. El vi corria a hectolitres, l’embriaguesa col·lectiva convertia la divisió del compte en un problema irresoluble de matemàtiques. Sembla que hagin passat un parell de glaciacions des d’aleshores. Pensar a sopar fora s’ha convertit en un cru exercici d’arqueologia emocional.

‘Chupitos’, taxis i cigarrets

Notícies relacionades

Trobar a faltar una cosa que donaves tan per descomptada té un component de crueltat extra. Potser per això, fa mal recordar aquells divendres a la nit al Bacaro, provant pasta de tots els plats, fent volar amanides de calamars a l’altra punta de la taula, rient de les misèries d’una setmana laboral esgotadora.

No és un exercici sa rememorar els plaers d’aquest cigarret furtiu a la porta del Wakasa, amb el fred de la nit temperant l’eufòria de la tonyina i el sake. No va ser fa tant, però va ser fa segles. Molts semblen no haver-se’n adonat, però estem immersos en una distòpia gastronòmica que va per llarg. I a aquestes altures del relat, a mi ja m’és igual que d’aquesta en sortim millors, com diuen els cunyats més il·lustres. Em conformo que sortim a sopar algun dia.