cuina de sempre

10 bons restaurants de Barcelona de menjar casolà

El perfum de guisat i cigaló us obrirà la gana a bufetades. Aquests restaurants són un gra al gluti del postureig 'foodie'. ¡Recupereu els sabors antics!

Òscar Broc

10 bons restaurants de Barcelona de menjar casolà

Tanta torrada d’alvocat, tant ‘smoothie’ i tant ‘ramen’ estan aniquilant el senyor gran que porteu dins. Si les modes gastronòmiques i la fumarada ‘foodie’ us han entumit la llengua, ja és hora de recuperar els sabors antics, els plats que van alimentar els vostres pares i avis i que continuaran tallant el bacallà, mai millor dit, quan el cebiche es perdi en els llimbs de les modes. Avui mengem a 10 santuaris populars que veneren la tradició i el menjar casolà, les receptes de la iaia, els guisats que triomfaven quan la neurosi ‘healthy’ no existia i un podia omplir el pap amb un estofat o un cap i pota sense por a morir d’un infart als 50. Plats immortals, populars, sense bestieses, de primer botó del texà descordat i un puret a punt. I no us estranyeu si en algun d’aquests santuaris se us paren les manetes del rellotge; per una vegada, i sense que serveixi de precedent, qualsevol temps passat va ser millor. Un consell: no llegiu això si encara no heu dinat.     

1. La pissarra màgica

Portolés

Dues pissarres amb una enfilall interminable de plats escrits a guix observen la clientela. És la carta del Portolés, un doble rectangle que els comensals estudien amb devoció mariana i salivació massiva abans d’entrar-hi. En aquest negoci familiar no hi ha perdó per al despistat a l’hora de dinar: o arribes el primer o et menges una cua més llarga que les seves botifarres. A la nit és més fàcil trobar-hi lloc, tot i que és possible que alguns plats ja s’hagin acabat.

La fórmula del Portolés és d’una honestedat que espanta: cuina antiga, més casolana que la gasosa i a preus ridículs. I, el més important: tot bo. Una escudella barrejada que tornaria Joffrey Baratheon a la vida; uns cervells a la romana que són petits núvols de plaer; galtes de porc enfornades; peus de porc amb bolets; estofat de vedella; calamars a la planxa... Per 15 euros o menys, podreu entrar en una bombolla de receptes ‘vintage’ que els acòlits –i alguns guiris ben informats– assaboreixen sense aixecar la vista de les estovalles de paper, no sigui que quedi res al plat.

Diputació, 375. 
T.: 93 245 31 10.


2. Galta i manta 

Gelida

Restaurant Gelida. / manu mitru

Catalogar-lo de clàssic és fer curt. El Gelida és un univers paral·lel, un plec en el teixit de l’espai-temps que us tornarà als dies en què la gent no fotografiava ‘lattes’ i cebiches, senzillament menjava bé i barat. Les aglomeracions de golafres ho diuen tot. D’aquesta fonda amb més de 70 anys de vida un sap que mai en sortirà defraudat. Els nostàlgics es deleixen pel Gelida. Fa l’olor dels bars d’abans; un perfum de guisat, cigaló i vi popular que t’obre la gana a bufetades. Refugi de pencaires, gent de bé i algun turista despistat, aquest negoci cisella panxes a base de plats populars, suculents i d’una qualitat inversament proporcional als seus modestos preus: galtes de porc i cap i pota antològics, garró estel·lar, bacallà amb tomàquet, llenties, seitons fregits, tripes, cargols, botifarra... Un desfasament.

I a les seves sorolloses entranyes, cobertes amb velles fotos del Barça, també es produeixen miracles a petita escala, com el bocata de fricandó, una xutada d’energia més contundent que un gibrell de Monster. Per cert, quan proveu els esmorzars de forquilla, maleireu tots els ous Benedict que heu pagat a preu de cocaïna als locals de ‘brunch’ de moda.

Diputació, 133. 
T.: 93  453 79 97. 


3. La república «catariana» 

El Chigre 1769

El Chigre. 

Dimecres nit, pujada de gener. Tots els restaurants de la zona de l’església de Santa Maria del Mar i voltants estan mig buits menys un, una sidreria/vermuteria 2.0 on la calor humana se suma a les boirines alimentàries que expulsen l’olla i les brases. És El Chigre 1769, germà del restaurant Llamber, un local sorollós i càlid que es defineix com una fonda «catariana», apel·latiu que respon a la fusió de cuina tradicional catalana i asturiana. 

Fusió ‘vintage’ i nutritiva, plasmada en una carta en què xoquen receptes tradicionals de les dues cultures i graviten productes de proximitat de fiabilitat contrastada. Xoriço de Cal Tomàs a la sidra per entrar en calor. I també que vinguin unes patates al cabrales. ¿Cap i pota amb tripes a l’asturiana? Més, sisplau. I no s’oblidi de servir-nos el garró, la gloriosa favada de la casa i, si hi ha lloc, el peix del dia a la brasa. Per posar el fermall d’or a aquest ‘gang bang’ catalanoasturià ultracalòric, una taula de formatges d’Astúries i un paraigua: a El Chigre plou sidra. 

Sombrerers, 7. 
T.: 93 782 83 30. 

elchigre1769.com


4. Un país a la motxilla 

Alnorte Bar.

Alnorte Bar.

Fa poc que ha complert l’any de vida i ja s’ha guanyat un lloc al cor dels amants de l’olla i la gastronomia atemporal. Com el seu propi nom indica, aquest petit gran restaurant rendeix homenatge a la gastronomia i la història cultural del nord d’Espanya, i factura platerets tradicionals de Galícia, Astúries, Cantàbria, el País Basc i el que els fogons disposin. Un acostament gastronòmic i enriquidor que es tradueix en una carta succinta però potent. Els dissabtes tenen un anti-‘brunch’ a l’espanyola, amb formatges, mel i mató, torrada de pernil rostit i altres meravelles. Els dimecres, empanada, platet de formatges i sidra a 10 €.

I quan acaba la setmana, celebren els divendres gastronòmics rescatant velles receptes del nord i mimant el personal amb patates amb xoriço a l’estil Puente Viesgo, pebrots farcits de bacallà, mongetes de Tolosa, lacón amb grelos o favada asturiana. A la carta, s’hi imposa una desfilada de tapes no aptes per a finolis: cecina de Lleó, llengua de vedella, cargolins, zorza amb patates, musclos de la ria, pastís d’escórpora o intxaursalsa. I que vinguin les cotnes de bacallà, mil vegades millors que els Bocabits. 

Siracusa, 5. 
T.: 93 139 96 01. 


5. Emboscada a Vallvidrera

Casa Trampa    

Els dic als meus progenitors que dinaré a Casa Trampa i s’apunten com si res. Descobreixo que el meu pare va ser client habitual d’aquesta fonda ubicada a Vallvidrera. Se li il·luminen els ulls. És un transvasament generacional que defineix el caràcter d’aquest veterà restaurant i li afegeix un plus d’emotivitat al viatge gastronòmic. Un viatge al passat remot de Vallvidrera, no debades aquesta fonda es remunta a l’any 1804, com diu la placa de comerços centenaris de l’entrada. Vet aquí un restaurant que pot fer seure a la taula tres generacions diferents de la mateixa família. I alimentar-les amb la seva cuina casolana, orgullosament antiga.

A les seves safates metàl·liques el temps s’atura, com en un forat negre: els plats es cuinen com abans, per què canviar una cosa que sempre ha funcionat. El seu menú del dia (11 €) ajuda, però la màgia que expulsen les olles és un reclam poderós: aquestes mandonguilles amb samfaina, aquests pèsols amb pernil, aquests macarrons a la catalana, aquesta truita de carbassó (la millor que he tastat)... Tant de bo totes les trampes fossin així.  

Plaça de Vallvidrera, 3. 
T.: 93 406 80 51. 
www.casatrampa.com


6. Líders de la vella escola

Can Vilaró

Can Vilaró / manu mitru

Penseu en cuina popular i el vostre Google Maps mental de seguida us condueix a les dependències de Can Vilaró, negoci familiar de llarguíssim recorregut al cor del barri de Sant Antoni. Els seus plats casolans, polits i repolits amb el pas dels anys, se sumen a un afany arqueològic que faria empal·lidir Indiana Jones. És gairebé un miracle que en ple 2020, en un dels barris més gentrificats de Barcelona, puguis endrapar ronyons saltejats amb xerès, cervells a la romana, pedrers o fetge. I els clàssics no fallen. El menjar de Can Vilaró, desproveït d’ego, ancorat en un passat que no volem oblidar, és una religió per als seus nombrosos parroquians. Ja sigui a l’hora de l’esmorzar o a l’hora de dinar, difícilment trobareu el local despoblat.

Un èxit que també expliquen els no menys suculents preus: pagar 4 euros per un plat de macarrons o 7 per unes exquisides mandonguilles amb carxofes és una cosa que el papa Bergoglio hauria d’estudiar seriosament. Algú haurà de reconèixer un acte diví així, dic jo.

Comte Borrell, 61. 
T.: 93 325 05 78. 


7. Per tot l’escaire

Gol

Bar Gol. / jordi cotrina

És més fàcil trobar un guiri o un ‘centennial’ a la cantina d’‘Star Wars’ que al Bar Gol. A la clientela local d’aquesta trinxera fa temps que li peten les articulacions. Gent del barri de tota la vida, jubilats, treballadors, una parròquia que se sent còmoda en el seu interiorisme de restaurant de poble.  Aquí es factura un dels millors cap i pota de Barcelona, i qualsevol plat, arrossos de dijous inclosos, és un homenatge entendridor a la cuina de les nostres àvies. Al Gol, un negoci familiar septuagenari comandat per Pere Vives, no hi ha menú tancat, hi ha plats. Hi ha pèsols amb pernil, cargols, lacón amb mongetes i ou ferrat, tripes, galtes o estofat de vedella, és igual: plorareu com un nounat, presa d’una barreja de nostàlgia, sabors còsmics i furor calòric. 

Estovalles de paper, botes de vi, un adhesiu de Jordi Culé i una foto d’Anita Ekberg a ‘La Dolce Vita’ completen l’experiència Gol, un reclinatori del menjar casolà i l’esmorzar termonuclear, un gra al gluti del postureig que tant s’estila a Sant Antoni, insecticida per a ‘foodies’. A Déu li demano que ens duri molt temps.  

Parlament, 10. 
T.: 93 441 10 60. 


8. Rajos, trons i centelles

Haddock

«Vull que en aquest restaurant et trobis com a casa», em diu Franc Monrabà una freda nit de gener. Als deu minuts d’haver entrat a Haddock, ja ho ha aconseguit. Tros de cuiner sense ego, amfitrió extraordinari, el Franc va treballar de costat amb Santi Santamaria, entre d’altres, i coneix l’ofici com ningú. Potser per això, la seva cuina combina dos factors imbatibles: senzillesa (que no simplicitat) i producte d’un altre planeta. Les verdures les hi proporciona el fill de Santi Santamaria, el Pau. I m’assegura que a pocs llocs de Barcelona trobareu un xai com el que li aconsegueixen. 

Haddock broda una cuina casolana, suculentíssima, potent, sense la menor traça de postureig, i l’eleva a un nivell d’excel·lència que et deixa ximple. L’escudella dels divendres, una de les millors de Barcelona segons els experts, té més adeptes que ‘Joc de trons’. De fet, el seu menú de migdia, a 19 ajustadíssims euros, és un dels més sol·licitats de Barcelona. Prefereixo relaxar-me a la nit i deixar que la carta em sedueixi. Amor al primer mos. Unes tripes colossals, picants, prenyades de sabor, amb una textura pornogràfica; les millors que he provat a la ciutat. Una truita de camagrocs no apta per a filibusters que s’adhereix a la meva memòria com un record d’infància. Una pasta de full amb nata majestuosa. Una fonda en majúscules que estreny llaços amb el comensal. Un d’aquests llocs on et preparen el que et demani el cos, tot i que no sigui a la carta. Franc, amb tu al final del món. 

València, 181. 
T.: 93 631 37 16. 


9. Prozac de cullera

Ca l’Estevet    

Ca l’Estevet.

El Raval compta amb restaurants amb solera com L’Havana (calamars), L’Antic Forn (calçots) o el renovat Bar Leopoldo (cap i pota amb cigrons), però hi ha un local que concentra a les seves rajoles prehistòriques i la seva antiquíssima caixa enregistradora l’essència de les velles fondes. Guisats contundents, fregits per a ‘connaisseurs’, peixos i carns que canten òpera. La seva carta és un poemari romàntic dedicat a la gastronomia catalana immortal. 

En altre temps refugi de bohemis i bestioles de la faràndula catalana, L’Estevet us tornarà les ganes de viure amb el millor Prozac imaginable: fricandó de la vella escola, macarrons gratinats (estel·lars), canelons de la iaia, mandonguilles amb sípia (¡i gambes!), bacallà a la llauna (de traca) i altres receptes nostàlgiques. En aquest enclavament històric, ressuscitat el 2010 per Pepe Cabot (de la família Can Agustí), posareu a prova la resistència del cinturó i trobareu la migdiada més llarga de la vostra miserable vida. Per cert, paradoxalment, un dels plats estrella d’aquest santuari hipercalòric és una amanida. Amanida de cap i pota, què us pensàveu.

Valldonzella, 46. 
T.: 933 01 29 39.
www.restaurantestevet.com


10. Cuina de mercat

Bar Joan

Soroll de vaixella. Menjador ple de gent que mastega amb fruïció. El Bar Joan, enclavat a l’interior del mercat de Santa Caterina, és vivíssim. A la barra s’amunteguen els fans, hipnotitzats pels plats que la recorren: només per l’aspecte del bacallà ja se sap que aquí hi ha mambo. Esmorzars forts i menjar del d’abans a preus populars. L’arròs negre –me’l trobo un dissabte– és un dels plats estrella de la casa, però en aquest negoci volen unes tripes de manual, unes mandonguilles que semblen punys, una cua estofada que fa olor de victòria.

Al ser un restaurant de mercat, compta amb un producte d’altes prestacions i la seva clientela –pencaires, jubilats, famílies, parelles, tots caben al Joan– és majorment local. Els raigs gamma que desprèn el cap i pota us fondran el mòbil si preteneu fer-ne una foto per a Instagram. Ni ho intenteu. 

Mercat de Santa Caterina (avinguda de Francesc Cambó, 16). 
T.: 93 310 61 50.

 

Temes: Restaurants