Marta Lopera, investigadora de la UOC: “El buen terror no explota la locura, la convierte en experiencia humana”

Però alguna cosa està canviant. Tant al cinema com a les sèries de terror, una nova generació de creadors explora el dol, la culpa o la fragilitat emocional amb una mirada més empàtica i introspectiva. Allà on abans hi havia el “boig assassí”, ara hi trobem éssers humans plens de contradiccions.

Del manicomi al trauma

La investigadora Marta Lopera, especialista en representacions de salut mental a la ficció, ho descriu com un canvi de paradigma: “Hem passat de l’antagonista clàssic del boig assassí a personatges que conviuen amb un conflicte psicològic més complex”. Per a ella, el repte és evitar que la narrativa torni a convertir el patiment en un problema individual: “El trastorn mental no és una simptomatologia individualitzada, sinó social. Cal entendre’l dins d’un context”.

Lopera recorda, a més, que el llenguatge audiovisual ha contribuït durant dècades a perpetuar l’estigma: “Les bandes sonores estridents o els plans frenètics han servit per marcar què és ‘normal’ i què és alteritat”. Tot i això, veu una evolució prometedora: “El bon terror no ha d’explotar la salut mental, sinó convertir-la en experiència humana amb matís, responsabilitat i espai per a la cura”.

“El que està boig és el sistema”

Des de la vivència personal, Marta Ondiviela, activista d’Obertament i amant del cinema de terror, parla amb franquesa: “El cinema sempre ha utilitzat el trastorn mental com a motor de la por. Ens ha demonitzat, ens ha fet violents i malvats”. Així i tot, reconeix que comença a veure llum en aquesta foscor: “Pel·lícules com ‘Joker’ o ‘Shutter Island’ conviden a pensar en què passa quan el sistema falla. No és la persona qui és perillosa, és la societat que la fa invisible”.

Per a Ondiviela, el canvi real arribarà quan els creadors s’assessorin i escoltin les persones amb experiència viscuda: “El cinema pot mostrar la cura, no només el símptoma”. I tanca amb una frase que sembla resumir tota la discussió: “No vull semblar una anarcosindicalista, però el que està boig és el sistema, no les persones”.

El festival com a mirall del canvi

El director del Festival de Sitges, Ángel Sala, ha vist passar milers de pel·lícules, i reconeix que la manera d’abordar la ment ha canviat radicalment: “Ara hi ha moltes històries que parlen del dolor i del trauma des d’una perspectiva respectuosa”. Tot i que remarca que el festival “no té l’obligació d’educar”, defensa el seu paper com a espai de debat i reflexió: “Podem ajudar el públic a mirar les coses des d’una altra perspectiva. Ens encanta llegir el cinema antic des de les claus d’ara”.

Sala veu en “The Babadook” un punt d’inflexió i posa èmfasi en la diversitat de narratives actuals: “Hem passat de pel·lícules d’estereotips a històries que generen una incomoditat positiva. El públic surt tocat, pensant”. I ho resumeix amb una frase que sembla sortida d’un guió: “El patiment sempre es pot explicar amb ensurts i monstres. Tot surt d’allà, en positiu i en negatiu”.

Cap a un terror més conscient

El gènere de terror sent un mirall del nostre inconscient col·lectiu. En les darreres dècades, cinema i sèries han començat a explorar el patiment psicològic amb més matisos i complexitat, i a qüestionar els imaginaris que durant anys van associar la malaltia mental amb la violència o el perill. Sense renunciar a la seva essència provocadora, el terror actual sembla avançar cap a històries més empàtiques i reflexives, on la por ja no només espanta, sinó que també convida a pensar.

Tres mirades per entendre la ment des del terror

Marta Lopera recomana “The Babadook” (Jennifer Kent, 2014). “Una metàfora brillant sobre el dol i la maternitat, que converteix la por en una forma d’acceptació emocional.”

Marta Ondiviela recomana “12 Monkeys” (Terry Gilliam, 1995). “Mostra com la percepció de la bogeria pot ser social i construïda; una mirada dura i suggerent sobre la realitat i el deliri.”

Notícies relacionades

El nostre sistema de salut ens abandona

El dret a la salut mental de les infàncies, una responsabilitat compartida

Ángel Sala recomana “If I had legs, I'd kick you” (Mary Bronstein, 2025).

La guanyadora del premi a la millor pel·lícula del Festival de Sitges 2025 retrata una mare desbordada per la malaltia de la seva filla, un matrimoni absent i una vida que s’enfonsa. El títol —una frase que la protagonista repeteix en teràpia— simbolitza la seva ràbia reprimida i la sensació d’impotència davant la maternitat i el caos. La pel·lícula ha estat aclamada per la seva honestedat i pel retrat cru i emocional de la dona contemporània al límit.