Em sobra el Carnaval

En realitat els dos últims són venedors de Tecnocasa en vestit. I tot això altre no és un somni. És el Carnaval a Barcelona. El fet que la tradició aquí no sigui la de Cadis o Vilanova aplica una cosa caòtica a la setmana, sense protocol ni calendari, que emparenta aquests dies amb una desfilada manicomial. 

Després de dos anys de ball de màscares vieneses (més aviat de mascaretes), no va malament tornar a aquest punt. Hi ha una cosa encantadora en el fet que durant uns dies la realitat pateixi aquestes fractures oníriques. En les quals s’accepti com a normal veure homes de cap a peus portant els calçotets per fora (això és, disfressats de superherois). 

Malgrat que és més entretingut el passeig i la rutina, la diferència aquí és si la disfressa és voluntària o imposada. Poques coses m’entristeixen més que veure una caixera de gran supermercat obligada a portar unes antenes de l’abella Maya o un cambrer d’una franquícia de pa congelat amb gorreta de follet. Se suposa que el Carnaval típic, costum antic, permetia la trobada al carrer de totes les classes socials emparades en el seu anonimat. Però sempre hi ha classes. Una cosa és despullar-te i una altra que et destapin. El mateix amb les disfresses.

Deia Chesterton que «les disfresses no disfressen, sinó que revelen. Cadascú es disfressa d’allò que és per dins». Jo, que em vaig disfressar en una ocasió de Jack el Destripador i una altra d’escarbat, hi puc arribar a estar d’acord, sempre que no s’apliqui sobre treballadors que cobren una misèria. 

Pares estilistes

Tot i que un altre punt d’interès, que pateixo aquests dies, és a l’escola. Carnaval no és un dia, sinó tota una setmana. Els nens tenen més canvis de vestuari que Celia Cruz i Beyoncé juntes. Tot amb una disciplina castrense, de mili a Melilla. Dilluns en pijama. Dimarts, elegància de casament. Dimecres, pentinat boig i de colors. Dijous, de tribu urbana. Divendres, de personatge de circ. Al final de la setmana, els meus fills és possible que no sàpiguen si són el fill dÁngel Cristo o el cosí d’una torradora. 

Notícies relacionades

El dia de Reis que es viu a peu de fira

Celebra la nit de Reis amb sabor: cinc restaurants per demanar a domicili a Barcelona

Convertit jo en un estilista més proficient que la figurinista i encarregada de maquillatge i perruqueria de Cleòpatra, bosses de material per a tanta dissociació de la personalitat, aplico brillantina, pinto amb esprai, faig collars amb tatxa de purpurina i tallo llençols que seran capes.

Al final, la disfressa més inesperada, si m’ho arriben a explicar fa uns anys o si em pogués veure per un espiell temporal des del qual es pogués observar el futur, és la de pare aplicat. Allò era quan anava «‘derechito al baile’» cantant «‘me sobra Carnaval’», de Los Enemigos. Tot i que la cabra avesada a saltar salta i saltarà i és possible que, en alguna badada, em vegeu demà bevent en un bar en pijama o participant en la presentació d’un llibre disfressat de Dembelé.