Prohibit tocar

El fenomen, des de fa anys, és l’edifici d’aquest color de la botiga Paul Smith, a la Melrose Avenue de Los Angeles. Cada dia aquest enclavament és visitat per infinitat de turistes per fer-se una fotografia sobre fons rosa (pla) i pujar-la a Instagram. L’edifici no té res d’especial, però per alguna raó es va posar de moda entre milions d’usuaris que potser pensaven que un no troba una paret amb un color interessant a cap altre racó del planeta. Això, o que aquesta paret rosa és la prova definitiva que no anem als llocs per anar-hi ni per estar-hi, sinó per haver fet la fotografia. Fins i tot fa relativament poc, això es reduïa a les reunions casolanes amb familiars amics, que suportaven la projecció de diapositives, però ara tothom és el públic potencial, sense entendre que una foto al lloc on va tothom és una foto que no interessa de veritat a ningú.

Fotos d’Instagram

Sempre hem anat a les ciutats i monuments dominats per la ficció. Hem anat (o somiat a anar) a Nova York pensant en les seves pel·lícules i completant cada foto com si fos un fotograma. Si era la ciutat que mai dorm, intentàvem no dormir malgrat estar caient de son. El problema és quan vas a un lloc per una foto d’Instagram i no per una pel·lícula amb una mitologia pròpia i una història que has sentit com a teva. 

Pensava en la paret rosa (i en la torre de Pisa, que cau cap a un costat) quan, després d’una nit anterior de concerts i cerveses, visitava les instal·lacions nadalenques de l’edifici / centre cultural d’una famosa marca de cotxes (d’acord, em refereixo a Casa Seat). 

Casetes de xocolata

Al primer i segon pis els nens poden passar entre diverses instal·lacions que els encanten. Sofàs gronxadors, flors de mida XXL, casetes de xocolata o de llaminadures, motos que es retallen sobre el paisatge de Barcelona o una enorme tassa de xocolata a l’ídem, amb una galeta en forma d’os mida nen de tres anys i un cullerot gegant. Allà ens vam fer la foto de rigor: amb el gran convertit en el dibuix de Cacaolat i la seva mare abraçant-lo galeta en mà. Tot estava bé i la quitxalla semblava contenta, però jo pensava en aquestes instal·lacions nadalenques a Montjuïc on fèiem carreres de sacs i competicions de matalassos. Sobretot quan vaig arribar al detall que hauria d’encapçalar aquesta crònica. Un enorme pot de metacrilat ple de caramels i núvols de sucre (color rosa) amb un cartell on s’hi llegia: «No toqueu». 

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Em sembla, aquest pot ple de dolços que els nens han de veure però no tocar, la metàfora d’una cosa que no aconsegueixo atrapar. Tot i que la imatge de les cues de famílies davant de cada miniinstal·lació per a la foto de rigor em va recordar aquestes altres on podem veure llarguíssimes cues en la pujada a una muntanya cèlebre o a la Muralla Xinesa. 

Vam intentar, això sí, deixar-hi la carta dels Reis, tot i que la bústia del primer pis tampoc engolia cartes (era d’attrezzo). Vam passar una bona estona, vam fer les fotos i recomano anar-hi a les famílies amb criatures, però me’n vaig anar pensant en aquests cartells amb una pilota de futbol travessat per un senyal de prohibit a les places i també en parets de color rosa.