¿Veneu discos?

L’escena arrenca sempre igual: algú hi entra, esquiva cubetes plenes de plàstic negre i recorre el passadís de parets entapissades amb portades multicolors de 12 polzades i, arribat al taulell, pregunta: ¿Veneu discos? 

Temples de vinils

En la ficció, sempre s’ha caracteritzat l’amo o treballador de la botiga com l’estirat que no tolera aquest tipus de situacions. Passa a ‘Alta fidelitat’, la novel·la de Nick Hornby i la pel·lícula de Stephen Frears, que sempre ha sigut una bíblia dels addictes als discos i els seus temples, si bé l’altre dia la vaig veure definida (i m’hi vaig reconèixer, amb certa vergonya) com «l’Amelie dels tios». Passa a ‘Telegraph Avenue’, la novel·la de Michael Chabon i també a ‘Empire Records’, la pel·li de culte dels 90. I, no obstant, és hora de desmitificar aquesta caricatura. 

Va passar fa un parell de dies, a El Genio Equivocado, la botiga de discos que la discogràfica del mateix nom va obrir fa temps a Gràcia (i que és millor cada setmana que passa, amb noves incorporacions de segona mà). Jo caminava esborrant les meves empremtes dactilars en el frenètic joc dit mitjà-índex per buscar-hi alguna sorpresa, quan hi va entrar la noia. Volia comprar un disc. No sé si em podries recomanar «algun autor». Lluny del sospir paternalista, se li va preguntar pressupost i algun tipus d’orientació de gustos del destinatari del regal. Inquietant. El pressupost eren 15 euros. Potser seria graciós regalar-n’hi un de Raphael. 

Regals per a neotocadiscos

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Érem davant l’habitual primera compra per a un amic a qui se li ha regalat el típic neotocadiscos amb entrada d’USB. L’àlbum que es regala com es compren les piles perquè el nen estreni joguina. On d’altres hi veurien mofa, allà, en una botiga eminentment indie i selecta, se li va seleccionar un recopilatori dels Gipsy Kings amb portada plena de palmeres i se li van començar a anomenar possibles cantants exitosos dels 90. Se la va tractar com el veterinari al cervató o l’ornitòleg a la gavina. 

Entenc perfectament aquesta desorientació a l’entrar en una botiga de discos. A qualsevol comerç d’una cosa amb la qual no estàs familiaritzat. A mi, per exemple, em passa el mateix a les ferreteries (m’ho voldria emportar tot, però no sabria per a què serveix res, més enllà que per a l’autolesió). Quan es va impulsar el projecte de Círculo de Lectores a Espanya, aquesta era una de les preocupacions: animar els espanyols que es familiaritzessin amb el que era un llibre, per què molava, perquè després poguessin entrar a les llibreries sense por i, el més important, sense vergonya.