Adeu, adeu, monstres

En realitat, no m’estranya, així d’estrany va ser tot. Als musicals, algú està cordant-se les sabates, traient pasta d’un caixer o introduint la pistola de gasolina al cotxe quan, de sobte, tot canvia de color i es posa, sense venir a tomb, a ballar i a parlar de cors encongits, camps de roselles i desitjos de viure més enllà de l’arc de Sant Martí. I la pandèmia va ser exactament això, però just al revés: anàvem vivint amb el nostre hihihaha, brindant en bars, tancant tractes i olorant flors quan, de sobte, ens vam quedar congelats. Un gran signe de pausa. I a casa, previ pas pel supermercat per comprar paper de vàter. Alguna cosa tan aparentment delirant que ens resultaria inversemblant fins i tot llegida en un conte infantil.

«El monstre»

De fet, el musical del que us parlo sorgeix d’un conte infantil. Titulat ‘Bye Bye, monstre’, explica la vida d’una família tradicional (pare infermer, mare informàtica, preadolescent superguai i nena ultrallesta) passant els dies de confinament. 

Hi ha llicències poètiques, és clar. La Covid no és aquesta cosa invisible, o aquest emoji de piloteta verda, sinó un gargot de color vermell que canvia de mida. I no es diu SARS-CoV-2 ni coronavirus ni Covid-19, sinó «el monstre». Com que la nena protagonista escolta que no afecta els animals, es posa gorretes de peluix d’esquirols, ratolins i gats. 

Però els conflictes són els mateixos. Ella no pot celebrar el seu aniversari. Els avis (aquí, científics) tenen problemes per desconnectar-se de les videotrucades. El pare arriba a casa rendit. L’adolescent creu que tot això és un invent i intenta fugir de casa per quedar amb els seus col·legues. I la mare, que teletreballa, explota, plora en un espectacle de por i riure, perquè (senzillament) no pot més. Ah, i la rentadora, la nevera i la Minipimer parlen. 

Més normal que la normalitat

El conte s’ha convertit en un musical, al qual vaig anar l’altre dia al Teatre Poliorama amb el meu nen, que fa mesos va començar a dir que la gent es quedava adormida per culpa del «virus» i que una nit havia dormit amb els ulls oberts per si venia. 

Notícies relacionades

Macarrons amb pollastre de la felicitat

Súria es converteix en un escenari medieval

La música és de Dàmaris Gelabert, que a casa ha desbancat (jo ja m’he rendit) Aretha Franklin, i això és sinònim que els petits gaudeixin. I, malgrat ser un xou quotidià i fantasiós, còmic i de terror amable, atrapa moltes de les coses que vam viure junts. Pot semblar estrany que una Minipimer parli, però més estrany era netejar els tomàquets amb Fairy (o la gent que defensava beure lleixiu). I tot es resoldrà (la família podrà dir-li adeu al monstre) gràcies a un secret mecanisme que passa per un llapis i la llibreta on la nena escriu el seu diari. I molts, malgrat no acabar amb ell, vam aprendre a conviure amb la idea del virus gràcies al que vam escriure i, sobretot, vam llegir. 

Després de sortir del teatre i de menjar en un bar atapeït amb les boques al descobert, vam passar per la plaça del Macba, on una coral cantava en un escenari a l’aire lliure amb mascaretes a la boca. I vaig continuar pensant que el gargot vermell del monstre i el quadern màgic i la Minipimer eren molt més normals que la normalitat.