Conde del asalto

Tots els camps, el camp

Entre confinaments i semiconfinaments, el meu fill porta sense sortir de casa pràcticament un terç de la seva existència. ja ens calçaríem les Quechua fins i tot per passejar per la gespa de la Ciutadella

Miqui Otero

Tots els camps, el camp

«Tots els camps són el mateix camp», diu, amb el mateix vol poètic, o gairebé, que va agafar Julio Cortázar per titular aquell llibre amb la frase ‘Todos los fuegos el fuego’. Qui ho diu, per això, no és un amic escriptor, sinó el meu fill de tres anys. Se’l disculpa perquè realment fa més d’un any que no trepitgem la muntanya. De fet, entre confinaments i semiconfinaments, porta sense sortir de casa pràcticament un terç de la seva existència. Si els pares ja ens calçaríem les Quechua fins i tot per passejar per la gespa de la Ciutadella, a ell no se li pot demanar gaire més. 

Tot i que els seus pares i avis provenen de llogarret, ell diguem-ne que associa la idea de muntanya a la U invertida que apareix a ‘Peppa Pig’. Pel que fa a la geografia catalana, quan intenta cantar el hit del mosquit geogràfic de Dàmaris Gelabert, ho fa pensant que són llocs inventats: «Un mosquit de l’Ametlla m’ha picat l’orella; Un mosquit de Taüll m’ha picat a l’ull; Un mosquit de Llinars m’ha picat el nas; Un mosquit de Rupit m’ha picat el dit». Ho canta com si parlés de planetes ficticis com Tralfamadore. Només reconeixem el de Barcelona, aquest que, per cert, pica a la panxona. De manera que calia arreglar-ho aquests dies de Setmana Santa

Gallines que toquen el piano

D’altra banda, dies abans la seva mare el va portar a una sessió infantil del Teatre Gaudí a veure ‘Els músics de Bremen’. Era urgent comprovar que les gallines no toquen el piano i els burros la guitarra (tot i que jo en conegui uns quants que ho fan, a bandes de rock i a casa). 

Potser aquest sigui el problema, perquè quan arribem per fi al camp i podem veure cavalls, gallines i cabres, ell només es fixa en una persona que maneja una mànega. «Això m’agrada», assenyala. Ho fa amb ingenuïtat, com el nadó que rep un regal caríssim i s’encaterina només amb el paper que l’embolica. Potser és com Sartre, que de petit mirava sense parar aquella ‘Enciclopèdia botànica’ entusiasmat i que, quan el van portar als Jardins de Luxemburg a veure plantes i flors de veritat... ni fu ni fa. Li semblaven molt més fantàstiques les que ell veia al seu llibre dibuixades que les reals. No el culpo: potser és bastant més impressionant una gallina que toca el teclat com Nacho Cano que una que pon ous. 

Cascades amb mascaretes

Al cap de poca estona, vam anar a veure un gorg amb cascada. Costa arribar-hi, amb ell i la bebè. Diguem que els cinc minuts a peu que marca el navegador es converteixen en una barreja entre la Ruta Quetzal i ‘Apocalypse Now’. A l’arribar, igualet que davant de la Pedrera o el Palau Sant Jordi, hi ha tres adolescents fent-se fotos davant la cascada com per a algun book d’agència de models. El curiós és que, fins i tot als camins, per no parlar dels carrers del poble més pròxim, porten mascareta. Els mateixos que després no la portaríem bevent i fumant en una terrassa com les del passeig de Sant Joan. La imatge de gent amb mascaretes davant una cascada em mostra la petitesa humana com ho van fer les cascades gegants d’Iguazú quan les vaig visitar fa anys. 

Et pot interesar

Però res està perdut, més avançat el dia rescatarem un ou d’una gallina, que aquella mateixa nit cuinarem en format truita. «Aquesta agrada més a mi», sentenciarà el poeta urbà, absolutament meravellat i familiaritzat amb les gallines i els ous (tots els ous, l’ou) i la vida al camp amb mascareta. No és un mal entrenament per si la vida a la ciutat continua sent tan avorrida i el futur es posa més incert. n