Conde del asalto

Com entrar en calor

Ara tots parlem del temps com si fóssim Fran Lebowitz als setanta o aquell veí del setè primera a l’ascensor

Miqui Otero

Ara que no es pot entrar als llocs, es parla molt d’entrar en calor. Una pandèmia i un temporal han convertit tota la ciutat (també tot el país) en un ascensor gegant on la gent de sobte parla del temps que fa.

L’escriptora Fran Lebowitz explica en la sèrie Supongamos que Nueva York es una ciudad, dirigida per Martin Scorsese, que als anys 60 passava una cosa semblant. Llavors, la Gran Poma estava més aviat podrida, amb fallida de serveis públics, greus problemes immobiliaris i gran inseguretat als carrers. I, per tant i per tot això, fred, més fred que ara tot i que els graus fossin els mateixos. En aquest context, l’escriptora recorda que el factor calor era molt important quan es lligava, quan era jove i tornava d’un concert dels New York Dolls, del vernissatge d’algun artista sonat o d’una moderadíssima festa a Studio 54. «En parlàvem molt. Jo me n’anava amb dones després de la nit, és clar. Però abans, sempre, feia la mateixa pregunta: “¿Tens calefacció?”. Això era gairebé un tret de bellesa més seductor que la resta. Aquesta persona, si deia que sí, de sobte es convertia en una espècie de jove Brigitte Bardot. “¿Tens calefacció?”. Doncs som-hi».

Tot i que Antoni Miralda casés al seu dia l’estàtua de Colom amb la de la Llibertat, Barcelona mai ha sigut Nova York (tampoc fa falta). I, no obstant, ara molts comentaris s’acosten al que recorda Lebowitz.

Terrasses democratitzadores

Barcelona sol gaudir d’un clima amable que permet, a qui s’obsessioni que així sigui, consumir en una terrassa de bar o restaurant durant pràcticament tot l’any. Jo en soc un. Soc l’amic caricaturesc que al gener diu: «¡Quin ressol més bo!», perquè vol prendre aquella canya a la terrassa (piti a la mà). Soc el que en plena pluja afegeix: «Però si això purifica, la ciutat fa olor de terra humida i d’herba acabada de segar. ¡El carrer d’Aragó guarda aromes de Montserrat!» (Mentre s’acaba de colar una rata a la claveguera i cinc carrils de cotxes toquen el clàxon). Realment estic còmode a les terrasses. ¿Per què? Perquè em recorden l’estiu, sí. Perquè són democratitzadores, també: la terrassa d’un bar xinès traspassat cinc vegades és pràcticament igual que la d’aquell bar de luxe de franquícia esnob (i la cervesa costa la tercera part). 

Abans viatjàvem (la frase es podria acabar aquí) a Estocolm i vèiem mantes d’Ikea a les cadires de les terrasses. Els nòrdics aprofitaven qualsevol moment a l’aire lliure. Això també he arribat a argumentar-ho alguna vegada: “¿Tu saps que allà deixen els nadons en carros a 30 sota zero per habituar-se a la temperatura i tu no et pots prendre un cigaló a Barcelona amb sol i set graus? ¿A tu on et van entrenar, a Acapulco?”.

Et pot interesar

No obstant, ara que no hi ha més remei, ara que tenim tot just dues hores de bars oberts i no hi ha temps per discutir si hi entrem o no i on ho fem, veiem barcelonins ràpids com un coet buscant terrasses al sol o que tinguin estufa, portant la manta lila de Renfe o la vermella d’Ikea. Ja no som especials, no som el penjat de les terrassetes, ara tots parlem del temps com si fóssim Fran Lebowitz als 70 o aquell veí del setè primera a l’ascensor. En un ascensor que baixa i baixa i baixa cap al soterrani del descontentament.