La Moreneta de Tarantino

Hi havia una vegada un director que va posar dempeus tot un cine de Barcelona. Sé que la idea sona forassenyada. En aquesta ciutat és francament complicat distingir entre el Liceu, una sala de rock and roll (alguna en queda), el tanatori de Sancho de Ávila i un camp de futbol. Al Camp Nou es contracta una grada d’animació, una mica com si fos el suplement vitamínic que es pren qui es pensa que està anèmic. Es diu, fins i tot, que els sacerdots tenen grans problemes quan conviden els feligresos a posar-se drets. 

El públic barceloní, gairebé genèticament desbravat, amb la intensitat emocional d’una sardana després d’una migdiada de Nadal, sol confondre la intel·ligència amb el decaïment i l’esperit crític amb la falta d’entusiasme. I, no obstant, un director va posar dempeus tot un cine a Barcelona i els meus ulls van poder presenciar el miracle.

Feia diverses setmanes que era fora, així que vaig tornar a la Ciutat Comtal, la meva, la del Conde del Asalto, amb certa preocupació després de llegir tantíssimes notícies sobre la crisi de seguretat. Abans de sortir al carrer per anar al cine, vaig decidir armar-me amb una katana. Com que Okinawa, on el mestre Hattori Hanzo tempera l’acer per a la nòvia deKill Bill, em quedava lluny, vaig agafar el Rodalies i me la vaig agenciar a Ocata. Un viatge debades (i no barat), ja que la ciutat estava tranquil·la fins a arribar a la cua del Phenomena.

Una pel·lícula miraculosa 

Érase una vez en Hollywood, es llegia a la marquesina. I al pit em va arribar una emoció inconcreta, de nit de Reis i primera cita i concert on vas amb la samarreta preferida, que domina els moments previs a veure una pel·lícula del senyorQuentin Tarantino.

Entre el grup d’amics que m’acompanyaven, un que ja l’havia vist quatre vegades, així que vaig témer en qualsevol moment que algú revelés un tomb de la trama mentre la cua anava entrant. Com quan Homer Simpson deixa anar que «és el seu pare» a la deL’imperi contraataca; volent poder, com Woody Allen aAnnie Hall, cosir-li la boca d’algun espavilat que comencés a dir que Tarantino és només cita o plagi.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

De la pel·lícula aquí no en parlaré. Només diré que és miraculosa, fins i tot en el seu miracle final, quan va aconseguir posar dempeus tot un cine a Barcelona. Durant tot el metratge jo vaig voler que la gent es posés a aplaudir, a xiular d’emoció, a riure més i més fort. No va passar. Fins que el públic, acabada la pel·li, ja comença a anar cap a la sortida, però llavors el protagonista reapareix a la pantalla durant els crèdits. Així que la gent, dreta, es queda embadalida mirant la pantalla, sense poder-se moure ni seure. I jo tinc la certesa que siTarantino exigís a la seva pròxima (i última) pel·lícula que el públic l’hagi de veure sense seure (o de genolls) tots hi aniríem encantats.

‘Jackie Brown’ amb ninges manters 

Algun dia m’agradaria explicar-li el miracle aTarantino. I, de passada, ensenyar-li la meva katana d’Ocata i explicar-li un possible argument ambientat a Barcelona. Una seqüela deJackie Brownen què dos grups nacionalistes es disputen el rapte de la Moreneta, fins que arriba Pam Grier, que ajudada per un grup de ninges manters, els noquegen a tots apallissant-los amb gralles i xancletes d’imitació, treuen la mare de Déu de la seva fornícula i la col·loquen al mig de la pista de fusta d’un club de soul on aquesta ciutat, per fi, s’aixeca i balla i aplaudeix de veritat.