El mite que en la música ja està tot inventat

Hauran sentit dir que la música tan sols consisteix a combinar set notes i que, a partir d’allà, tot està ja inventat i vist per a sentència. És una frase que pot semblar la veritat revelada, però és una fal·làcia, no només perquè, a més de les notes, hi ha els semitons, i perquè en la música àrab, índia, indonèsia o xinesa hi ha escales, intervals i afinacions diferents, sinó perquè la creació musical inclou molts altres ingredients: harmonia, ritme, textura, timbre… I la producció d’estudi, i l’aura que envolta les cançons, sobretot, quan parlem de pop.

És com dir que, com que escriure consisteix a combinar 27 lletres i això no és infinit, més val donar per cancel·lada la literatura. A ningú se li acut afirmar una cosa així, però, en la música, l’anunci del final de la història és recurrent, tot i que no parin de sortir gèneres i llenguatges innovadors que ho desmenteixin. Ja ho va reflectir Kit MacIntosh en un llibre influent, Gritos de neón (2021), des del seu mateix subtítol: "Com el drill, el trap i el bashment van fer que la música sigui nova una altra vegada". Així ha sigut. Una altra cosa és que aquesta manera de ser nova a tu no t’agradi, o que ho sentis com una amenaça perquè has lligat la teva identitat a la música amb què vas créixer.

Notícies relacionades

L’hotel Majestic es renova per despuntar en el luxe

‘BookTok’es referma com a font d’arguments per a les sèries

Però les mutacions es donen en molts camps i un altre d’ells és aquest nínxol anomenat hyperpop, que ja no ho és tant perquè s’ha acabat filtrant en el corrent principal: de la pionera i desaprofitada Sophie a la ja estrella Charli XCX, i d’aquí a pistes perceptibles en cançons d’Addison Rae o Rosalía, i a l’obra d’Arca, Putochinomaricón, Luna Ki o Ouineta. Analitza el gènere un llibre breu i intens, Hyperpop. El pop en tiempos de capitalismo digital, de la francesa Julie Ackermann, que ha sigut traduït al castellà per l’editorial argentina Caja Negra, la mateixa que ja va publicar en aquesta llengua el llibre de MacIntosh.

L’hyperpop va de forçar els trets del mainstream per crear artefactes hiperbòlics, fets de sons electrònics aparatosos i veus ultraprocessades, artificiosos a consciència, en el límit de l’humà i el maquinal. És la música d’una generació, la Z, que "no va passar de l’analògic al digital", sinó "del digital a l’hiperdigital" i que, com apunta Oriol Rosell en el pròleg, no queda clar si és experiment, tribut o paròdia. O tot alhora. Una tendència que tindrà presència aquesta setmana al Sónar, amb Two Shell i Namasenda. No, ni tot està inventat, ni el final de la història sembla que hagi de tenir lloc aquest cap de setmana.